Xerigot

En economia es pot dir que hi ha poques afirmacions que no siguin evidents. Una d'elles  és el que s'anomena el "quartet inconsistent". Consisteix en el fet que quan entre un conjunt d'economies hi ha lliure comerç de mercaderies i els capitals també es mouen lliurement entre elles, si aquestes economies decideixen que els tipus de canvi entre les seves monedes són fixos llavors perden l'autonomia en la seva política monetària. És a dir, que tots aquests països acabaran fent, a la pràctica, la mateixa política econòmica. La pregunta clau és quina. I la realitat és que serà la política que adopti aquell dels països que tingui més credibilitat als mercats financers. Per què? Perquè, com deiem en un altre missatge, les expectatives són essencials en el funcionament de l'economia. I aquell país que els inversors considerin que té més capacitat per a fer créixer la seva economia sense desequilibris o bé més capacitat per a resoldre ràpidament els seus desequil

Al poeta Antonio Machado se li atribueix l’expressió sólo un necio confunde valor y precio . La història de la humanitat ens mostra nombrosos episodis d’aquesta neciesa. Sovint es confonen els preus d’intercanvi als mercats amb la satisfacció o rendiment que ens proporciona l’ús del que adquirim. Allò que els sers humans hem considerat el més valuós ha variat segons les circumstàncies del lloc o de l’època: el foc, la sal, l’aigua, els metalls preciosos, els combustibles sòlids o, evidentment, la vida mateixa. El valor més preuat en economia és la confiança. A l’economia de la revolució digital i els mercats globals, moltes variables econòmiques es determinen per les expectatives de les persones. Els tipus d’interès als mercats de deute, les paritats de les monedes al mercat de divises, les decisions d’inversió empresarial, el consum familiar o el valor de les accions als mercats de valors depenen molt de la confiança dels agents econòmics. Són els esperits animals , en paraules de Jo

Li dec la idea d'aquest titular a un bon amic. La crisi ha fet sortir molts neokeynessians de l’armari. En realitat, però, la preferència de molts polítics per les polítiques expansives de demanda ha estat un resultat obligat per la dimensió de la crisi financera i el seu impacte en el mercat de treball. Un cop remetin els seus efectes, el més probable és que ràpidament retornin a la cleda ideològica de l’ortodòxia econòmica. En plena visita de la cancellera Merkel a l’Espanya de les meravelles, per tal de passar revista militar al programa de reformes econòmiques, el més interessant és analitzar les diferents polítiques fiscals que cada país ha decidit impulsar per fer front a la crisi. És a dir, quines han estat les seves prioritats, més enllà de que arreu d’Europa s’hagin desequilibrat les finances públiques com a conseqüència de la davallada en la recaptació d’impostos i, sobretot, de l’augment de la despesa per subsidis d’atur. La comparació directa de les decisions adoptade

  Sempre que haig de parlar d'emprenedoria, em ve al cap la imatge d'Aníbal Barca creuant els Pirineus amb el seu exèrcit, camí de Roma. El cartaginès es va veure atrapat pel mal temps i la neu en mig dels cims pirenencs i, tement quedar-se aïllat i sense queviures, va decidir escalfar el vi que portava per tal de rebentar el gel dipositat als cingles i crear llocs de pas per als seus homes i els cèlebres elefants que els acompanyaven. La llegenda també diu que va aliçonar als seus nomes, tot cridant "Trobarem un camí o el construirem!". En qualsevol cas, imagino que mentre creuava el sud de la Galia ja va poder reposar ràpidament les seves reserves de vi. Escriure de talent emprenedor a l'Espanya de les maravelles pot semblar un exercici vanitós, innecessari i, en tot cas, massa presumptuós per part de l'autor, ja que del que toca parlar és de la generació "ni & ni", resultat de dues grans fites assolides per la nostra economia en el context eu