Risc immoral
El concepte
econòmic de risc moral fa referència
al comportament diferent que tenen els agents quan saben que se’ls farà
responsables de les seves accions.
Quan es percep que
les decisions desencertades no tindran conseqüències per a qui les adopta, tot
i els efectes negatius que generin en la societat, es fàcil intuir que el
comportament de les persones, institucions o corporacions serà menys acurat i
responsable ja que saben que el cost dels seus errors serà assumit per algú altre.
A l'origen de la
cisi financera a Espanya hi ha l’esclat d’una bombolla immobiliària inflada durant
molt de temps. A una banda, bancs i caixes que han concedit crèdits (sovint endeutant-se
elles mateixes amb altres entitats) sobre la base d'hipotecar unes propietats
molt sobrevalorades. A l’altra, promotors, immobiliàries i particulars a qui la
crisi econòmica, la davallada del valor d'aquests actius i les polítiques
d’austeritat fan que difícilment puguin tornar el que deuen.
Quan algú ha
adquirit un producte a un preu desorbitat i algú altre li ha deixat diners per
fer-ho som davant d’un exercici de gestió imprudent i poc responsable que, quan
el mercat ajusti els preus al seu valor real, hauria de ser penalitzat.
El gruix de la pena per
aquesta imprudència, però, només l'està afrontant el deutor hipotecat. En canvi,
en lloc de fer assumir bancs i caixes la part d'ajust econòmic que li pertoca
hem optat per socialitzar entre tots els seus problemes i alentir una reforma
del sistema financer que és inevitable.
D'aquesta manera,
facilitem amb recursos públics la conversió de caixes en bancs (si convé amb
oportunes fusions o adquisicions prèvies) a la recerca d'una recapitalització
que no arriba mai perquè ningú no vol invertir en entitats plenes d’actius
sobrevalorats, o bé els hi atorguem crèdits amb fons públics o bé fins i tot
invertim en elles injectant directament capital des de les administracions.
I bé per la via
d’esdevenir finalment accionistes o creditors, la realitat és que amb recursos
públics s'estan adquirint actius de valor dubtós. Al final del
camí, probablement l’Estat no podrà recuperar tot l'import dels crèdits
atorgats i es malvendran a baix preu les seves participacions en el capital
d'aquestes entitats, de manera que els pressupostos públics en patiran les conseqüències
desfavorables. Sigui com sigui, entre tots assumim els errors de gestió d’uns
pocs.
Es justifica el
tractament privilegiat que s’atorga a les entitats financeres en base a dos
arguments: el seu rol de canalitzadors entre l’estalvi i la inversió i la voluntat
de protegir als estalviadors. Però la deficient gestió econòmica de la crisi no
està fent que el diner públic injectat al sistema financer es transformi en
nous crèdits per a la inversió i al capdavall sembla que es pretengui protegir
més als accionistes de les entitats o els seus mals gestors que no pas als seus
clients o proveïdors, coberts parcialment els uns amb el fons de garantia de
dipòsits i prou penalitzats els altres en tenir que afrontar les seves
hipoteques.
I si els errors de
gestió d’una empresa privada no penalitzen els seus accionistes i uns directius
molt ben pagats i no se'n assumeixen les pèrdues reals, l’efecte de risc moral és evident. Però la dimensió moral
sobrepassa el problema estricte de la crisi immobiliària i té repercussions
socials molt més àmplies pel biaix ideològic de la política europea. Els
rescats bancaris es fan en un context de recessió econòmica, caiguda de rendes
i nivells escandalosos d'atur, tots ells agreujats per una política econòmica
obcecada en reduir ràpidament el dèficit públic.
Si no fos per les
seves greus conseqüències socials, les paradoxes de l'estratègia econòmica
adoptada tindrien una certa comicitat. Uns països de l'eurozona exigeixen més
rigor pressupostari als altres per a contribuir als fons de rescat perquè
volen evitar el risc moral de que aquests es desentenguin dels seus errors de
gestió dels recursos públics, un fet que precisament s'utilitza per a justificar
les polítiques d'austeritat i ajust fiscal. Però, en canvi, a l'interior dels
països s'ignoren els efectes de risc moral quan es socialitzen els errors
privats de gestió de les entitats financeres.
A l’eix del debat
econòmic no se situen les estratègies necessàries per a recuperar vitalitat
econòmica i aprofitar millor els recursos disponibles sinó quins tributs
augmentar, quines noves taxes crear o quines prestacions i serveis retallar per tal
de reduir deute i pes econòmic del sector públic. Mentre això passa, s’injecten recursos públics a
entitats privades mal gestionades sense explicar els seus efectes en l'endeutament
públic ni les distorsions econòmiques que originen.
Es penalitza una
societat presumptament malgastadora, condemnant-la a ajustar a la baixa el seu
nivell de vida i les seves expectatives de futur però no es penalitzen alguns
responsables del malbaratament. Pitjor encara, justifiquem retallades d'inversions i prestacions socials i
encariment de serveis i tributs pel mantra de les bondats d'una austeritat desmesurada que no condueix a cap nirvana sinó a més desarrelament social i una indignació creixent d’efectes polítics
impredictibles.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada