L'endemà del rescat
Unes primeres
reflexions i algunes precisions el dia posterior al rescat:
1 1. En primer lloc, una precisió necessària. D'acord amb el diccionari
de la Real Academia Española, un rescat és dinero
con que se rescata, o que se pide para ello. Per tant, deixem-nos de
collonades i diem les coses tal i com són. El govern espanyol ha demanat un
rescat per a resoldre la descapitalització d’un sistema bancari en procés de fallida
per uns actius sobrevalorats durant la bombolla immobiliària i una política
d’inversions hipotecàries poc responsable.
2. La decisió ve determinada per la pressió dels socis
comunitaris que també veien com a poc responsable les reticències del govern
espanyol a sol·licitar ajuda financera. Mirar cap un altre cantó, ignorar el
context de fortes tensions al mercat de deute públic i creuar els dits esperant
a la loteria de les eleccions gregues minava la credibilitat del govern i era una tàctica excessivament arriscada per
al gust de l’eurogrup.
3. En funció dels condicions, el rescat pot ser una
notícia positiva perquè, d’una banda, posa de manifest el compromís dels socis europeus
de l’eurozona i, de l’altra, el sanejament del sistema bancari és essencial per
capgirar l’escenari de crisi. Un cop perllongat un any el marge ofert al govern espanyol per a reduir el dèficit públic, era previsible que els socis europeus augmentessin la pressió per una altra banda.
4. Una altra precisió també necessària. Qui rep el suport financer del Fons de Rescat
Europeu, en forma de crèdit, és el govern espanyol, ja que els rescats només
poden adreçar-se a països i no pas a sectors econòmics. Està previst que aquests
recursos s’adrecin al Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) i, des d’allà,
cap als bancs que necessitin una recapitalització urgent. Ara bé, l’Estat avala
els fons del FROB i, per tant, dels seus deutes en responem tots els contribuents.
És a dir, si el bancs no el poden retornar acabarà convertint-se en més
endeutament públic, del qual tots en som responsables.
5. Efectivament, els diners arriben en forma de
crèdit, el que significa que caldrà pagar interessos (es preveu que siguin del
3%; per cert, són del 6% quan el govern espanyol deixa als ajuntaments i d'un 1%
quan qui els deixa és el Banc Central Europeu... ). En la mesura que els destinataris
dels fons han de ser els bancs, caldria esperar que fossin ells mateixos qui es
fessin càrrec del cost del rescat. Això està per veure, però, ja que dependrà de l'ús
que se'n faci.
6. Precisament aquest és el punt crític de tot el
procés. A l’eurozona, no hi ha rescat sense contrapartida. És necessari doncs
saber invertir amb intel·ligència estratègica i depurar responsabilitats. Cal convertir els fons rebuts en
nous crèdits per a l'activitat empresarial (sobretot l'exportadora) i reactivar urgentment la inversió
que genera nova ocupació. Amb més activitat econòmica es generaran més
ingressos fiscals i també recursos per a les entitats financeres, ambdós
indispensables per a retornar el rescat. En canvi, si els fons s'adrecen
essencialment a sanejar el balanç de bancs i caixes, els diners circularan
probablement d’anada i tornada, cap als deutors privats europeus. En aquest
cas, caldria cercar nous recursos per a poder retornar el rescat i les mesures
d’ajustament econòmic que l’eurogrup ens forçaria a adoptar encara deprimirien
més l'economia, els salaris i el nivell d’ocupació. Si el principal problema d'endeutament
és del sector privat i el rescat bancari acaba generant més ajustos econòmics,
els seus efectes serien contraproduents.
7. Una de les incògnites de l'acord és la incertesa
sobre l’import exacte que requerirà el sistema bancari. Cal confiar que les xifres que, a
finals de mes, proporcionaran les auditories (amb informació existent al Banc
d'Espanya que ell mateix hauria fet pública si l'anterior governador hagués exercit les seves funcions amb més diligència) ens oferiran una mica més de llum. En qualsevol
cas, un crèdit inferior als 50.000 milions hagués estat imprudent mentre que
l’opció d’obrir el finançament fins a 100.000 euros és assenyada ja que, de
quedar-se curts i tornar a demandar un segon rescat, la desconfiança generaria fortes
tensions als mercats financers i probablement una major exigència de condicions
al govern espanyol. El cas de Grècia ens ofereix una mostra eloqüent.
8. Com a qualsevol contracte, el més important és la
lletra petita. Tan petita, de fet, que encara no surt als documents que ha
publicat l’eurogrup. Però, de ben segur, hi serà. Aquesta lletra petita és la
que determinarà les condicions que exigiran els socis europeus per a tenir
garanties de que el rescat serà retornat i fixarà l'acció dels homes de
negre que es passejaran per aquestes conrades. Malgrat que amb el rescat
financer sembla que la política econòmica no queda afectada, si en els mesos
vinents l’economia no comença a remuntar no hi ha dubte que al govern espanyol se l’imposaran noves i més
dures condicions macroeconòmiques. No hi ha confiança en la seva capacitat per a resoldre la crisi. El
document oficial de l’eurogrup significativament ja afirma que revisarà regularment
i de ben a prop els progressos en la
correcció del dèficit públic i les reformes estructurals. Avís per a
navegants...
Carpe diem doncs. Aprofitem
l’oportunitat i no badem perquè no encertar els moviments següents podria tenir
conseqüències calamitoses. Amb creixement econòmic els desequilibris s’aniran
esvaint; sense, la crisi esdevindria crònica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada