El rescat ja és aquí
Després del ridícul de l'estiu sobre si era o no un rescat el que el govern espanyol es va veure forçat a
concertar amb els seus socis de l’Eurogrup, ahir la Comissió Europea va fer públic
els imports i les condicions del primer de tram suport financer que s’injectarà
a aquelles institucions del sistema financer espanyola que estaven participades
majoritàriament pel FROB. És a dir, Bankia, Catalunya Banc, el NCG Banco i el Banc de Valèncian (les considerades com a
Grup I).
S’ha aixecat el teló i tota la tramoia
ha quedat ben al descobert. El que el ministre espanyol d’economia considerava
el mes de juny passat com a “no és un
rescate sino un préstamo en condicions muy favorables” en el marc de l’anomenat
Memoràndum d’Enteniment. S’ha acabat desvetllant com una bona garrotada a la
gestió de la crisi del sistema financer per part de les autoritats econòmiques
i del supervisor bancari. És a dir, un rescat en tota regla i un avís molt
seriós per als nous rescats que puguin venir en el futur.
Les condicions imposades per l’Eurogrup
per accedir als fons de rescat ens mostren que la necessitat de fer assumir a
la banca els costos de la seva gestió ineficient era quelcom del tot inevitable
i ens posen de manifest que el retard i la timidesa en l’aplicació de les
mesures necessàries de reestructuració per part del govern espanyol ha
empitjorat la incidència econòmica i l’impacte social de la crisi financera i ha
socialitzat uns errors de gestió privada que es deixaran sentir sobre la
població espanyola encara durant molt de temps.
Anem a pams. Les quatre entitats
financeres rebran una injecció de capital per import de 37.000 milions d’euros,
que seria encara superior si no fos pel fet que es veuen obligades a transferir
part dels seus actius tòxics al banc dolent (és a dir, a la Societat de Gestió
d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària o Sareb). Però el més
important és que aquest nou finançament ve condicionat a l’aplicació de dures
mesures d’ajustament i reestructuració de les entitats beneficiaries del fons:
1. D’una banda, es fa assumir l’assumpció de pèrdues als
inversors d’aquestes entitats en productes financers de risc, com eren les
participacions preferents o deutes subordinats. Aquesta pèrdua podrà oscil·lar
entre el 30 i el 70% dels diners invertits en preferents i aproximadament del
10% en altres casos. S’estima que els propietaris de preferents perdran
aproximadament uns 10.000 milions d’euros.
2. De l’altra, s’obliga a les entitats financeres a
ajustar la seva plantilla, reduir la seva xarxa d’oficines i abandonar
determinats segments de mercat. El seu balanç financer s’haurà de reduir en més
d’un 60%, cediran participacions industrials i tota la seva cartera de valors
en títols de renda fixa i en fons de capital risc, abandonaran el negoci
hipotecari i s’hauran de centrar en els préstecs minoristes i per a mitjanes
empreses, sempre a una escala regional. S’estima que s’aplicarà un ajust
d’11.000 llocs de treball en el conjunt de les quatre entitats i es tancaran
més d’un miler d’oficines.
3. Els accionistes de les entitats també hauran d’assumir
una reducció del valor de la seva participació, en funció de les pèrdues
registrades i la nova valoració econòmica de cada entitat financera, a banda de
que l’entrada de nou capital farà que la seva participació en el capital social
es veurà reduïda.
No hem de perdre de vista que aquestes
són entitats que ja han rebut una important injecció de fons públics per part
del govern de l’Estat. També que en el cas de Catalunya Banc (que rep 9.084
milions) i de NCG (5.425 milions) aquesta injecció de fons es un pas previ a la
seva venda a una altra entitat financera (el rumor diu que seria el Banc
Santander, en el cas de l’antiga caixa catalana) i que en el cas del Banc de
Valencia serà CaixaBank qui n’assumirà la propietat, un cop recapitalitzada l’entitat
amb el rescat de 4.500 milions. En aquest darrer cas, a més, el FROB es
compromet a cobrir el 72,5% de les pèrdues de valor dels seus actius per sobre
del que ja està provisionat.
L’afaitada doncs és de les que es
recordaran durant molt de temps. Ben rapadetes al zero, les perfumem amb aromes
clàssics i les tornem a presentar en societat tot mudades amb els tradicionals vestits
regionals.
L’aplicació d’aquest procediment
quirúrgic agressiu d’extirpació es fa després de nombroses operacions de
cirurgia plàstica a càrrec de l’erari públic i amb un cost esparverant, de l’estil Nip/Tuck. Incloent les xifres d’aquest
rescat, les tres entitats esmentades s’han beneficiat fins al moment de diverses
recapitalitzacions amb fons públics per import de 31.000 milions d’euros (14.000
CaixaBanc, 10.00 NCG Banc i 7.000 Caixa de València). Una part important (11.000
milions d’euros) han sorgit del pressupost de l’administració pública
espanyola. Però la cirereta del pastís se l’emporta Bankia. Està previst que
rebi 17.960 milions d’euros del rescat, que caldrà afegir als 18.000 milions d’euros
que fins al moment ja li ha injectat el govern espanyol.
És a dir, ens resistim a fer assumir
als bancs els seus errors de gestió, els capitalitzem amb fons públics mentre poc
a poc provisionen els seus actius dubtosos, els hi facilitem finalment que
transfereixin la seva toxicitat a un banc
dolent i ara finalment els forcem a reestructurar-se amb fons públics dels
socis europeus, com a pas previ a la seva venda (en condicions molt favorables)
a altres entitats financeres privades. En tot el procés, de reactivar el crèdit
empresarial, ni parlar-ne. I al final del camí, i de tot plegat, apuntar que només
les quatre entitats financeres del Grup I han contribuït per si mateixes a
explicar una tercera part de l’increment del deute públic espanyol dels dos
darrers anys. Sí, aquest endeutament públic que fa perillar l’estabilitat
econòmica i que exigeix pujar impostos i retallar despesa social per a no
despertar la voracitat del monstre de la prima de risc. I ara ens hem de preguntar si alguna vegada arribarem a recuperar els recursos públics que les nostres administracions han injectat al sistema financer amb els impostos pagats per uns contribuents que minven a cada any que passa.
Si s’excusava en el risc sistèmic el haver
injectat fons públics i no haver deixat ajustar els bancs quan va esclatar la
crisi hipotecari, quan ara finalment es reconeix la necessitat urgent de
fer-ho, qui respon del risc social que estan provocat les polítiques d’ajust econòmic?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada