Sobre status quo, bancs i corralitos

A mesura que s’apropa la fita del 27S, no ens hauria de sorprendre la desfilada d’institucions i alts càrrecs advertint sobre les nefastes conseqüències econòmiques de la independència de Catalunya, en una competició de mèrits a veure qui defensa millor la integritat de l’Estat i alhora la diu més grossa.

Superat fa temps el debat ridícul sobre la viabilitat econòmica del nou Estat i, tal i com va expressar Xavier Sala-i-Martin, caducada la discussió sobre la xifra real de dèficit fiscal i els seus mètodes de càlcul, l’argumentari constitucionalista ha evolucionat, des de la vessant econòmica, cap a noves posicions més maximalistes. Així, en poc més d’una setmana, hem escoltat i llegit sobre la pèrdua de les pensions i d’altres pilars de l’Estat del Benestar, l’expulsió de la Unió Europea i de l’Eurozona, la fugida de les institucions financeres i ai las, l’arribada del corralito.  Quin papus serà amb el que ens amenaçaran demà?

Certament, qualsevol procés de segregació d’una part econòmicament rellevant d’un Estat obre les portes a un escenari d’inestabilitat financera, ja que duu intrínsecament elements d’incertesa sobre quin seria el desenvolupament futur tant de la part segregada com de la part que ha patit la ruptura. Aquestes incerteses són sempre presents durant aquests períodes de transició, fins i tot en els casos de ruptures pactades. Imaginem-nos doncs la preocupació lògica i previsible del capital financer davant un hipotètic procés de ruptura unilateral i descontrolat que qüestioni l’ordenament jurídic existent i amplifiqui els riscos de les inversions efectuades.

No hauria de ser ni inesperat ni incomprensible que la defensa de l’status quo vigent no es faci des de les seves bondats i els seus avantatges sinó des de l’amenaça sobre les calamitats, desgràcies i cataclismes que sobrevindrien si es modifiquessin les regles del joc, ja que qualsevol canvi alteraria la distribució tant de rendes i costos com previsiblement els mecanismes de decisió política. Massa risc i incertesa per als qui ja els hi va bé que les coses continuïn com estan.     

I no cal dir que una separació de Catalunya seria un escenari del màxim risc i incertesa. D’aquí les reaccions més intimidadores que no pas seductores per part d’institucions i els seus portaveus.

Aquí és precisament on rau el moll de l’os del procés. Si més enllà del massatge reivindicatiu i el bany d’autoestima que molts catalans ens regalem cada 11 de setembre, al darrera hi ha la convicció o no de que és necessari disposar de l’autonomia suficient per a poder decidir lliurement sobre unes polítiques que afecten la qualitat de vida i les opcions de futur per a gran part de la població catalana.

Més enllà de la confiança que generen afirmacions de portaveus d’institucions que tenen una llarga experiència en contradir-se i desmentir-se recurrentment (d’aquí la creixent desconfiança de la societat en moltes d’aquestes institucions), de les seves filies i fòbies polítiques i personals, de la seva dependència política i de la defensa d'interessos corporatius, paga la pena analitzar les darreres novetats sorgides al sector de les finances.

D’una banda, convé llegir amb atenció el comunicat conjunt de l’AEB i la CECA, en forma de declaració institucional, on s’expressen les conseqüències potencials que tindria que Catalunya fos exclosa de la Unió Europea i de l’Eurozona, com a resultat de una decisió unilateral que trenqui el marc constitucional vigent.

És important ressaltar que l’avís es fa per a prevenir sobre qualsevol temptació de tirar pel dret i no optar per una solució alternativa, sustentada en la negociació. El document és prou prudent per a no posicionar les associacions d’entitats financeres sobre els efectes que tindria una separació pactada i degudament regulada.

Certament, però, la independència no és possible amb el marc legal vigent i res no fa pensar que aquest marc pugui ser modificat en un futur proper, sigui quin sigui el color i composició del govern que segui a la Moncloa a partir de gener de 2016. De manera que, a la pràctica, no es deixa gaire sortida a la interpretació sobre la voluntat real de la declaració.

Crida molt més l’atenció l’alerta que es transmet sobre la potencial inseguretat jurídica de les entitats bancàries que tinguessin presència a Catalunya. D’entrada, perquè es parla de ruptures unilaterals i no ajustades a dret però, en realitat, només en el cas de que Catalunya fos reconeguda com a nou Estat podria ser expulsada de la Unió Europea i l’Eurozona. I si bé en el cas de la unió monetària, és fàcilment assumible que un nou Estat difícilment tindria permanència en l’acord d’integració monetària si no compleix els requisits d’accés establerts i no registra una trajectòria d’estabilitat macroeconòmica prèvia, més difícil es fa especular sobre quin acord es podria negociar entre la Unió Europea i un nou Estat integrat per membres que voluntàriament poden mantenir la nacionalitat d’un país membre. 

Si l’aposta sobiranista continua endavant, el procés acabarà conduint previsiblement a una negociació tant interna com en el context internacional, de resultats i durada previsiblement incerts i que òbviament generen inseguretat dels que basen el seu negoci en la confiança dels estalviadors. El que financerament espanta doncs és la durada del procés i la incertesa sobre el seu sentit final.

Però més cridaneres són les afirmacions sobre la inseguretat jurídica i els canvis a l’estratègia d’implementació, com si pel fet de ser un Estat no integrat a l’Eurozona no es pugui disposar d’un marc legal solvent i de les garanties jurídiques oportunes. Parlar a més de la necessitat de reconsiderar l’estratègia d’implantació amb una reducció de l’oferta bancària i del crèdit és anar més enllà del punt de prudència que exigeix l’ocasió. El sector està rescatat i intervingut, en ple procés de capitalització, concentració i reprivatització i, en conseqüència, totes les entitats afronten ja actualment modificacions profundes en les seves estratègies de negoci i localització. Evidentment, la separació de Catalunya els originaria un nou mal de cap i complicaria l’entorn turbulent que estan vivint però no és pas l’origen dels seus problemes.

En quant a la disminució de l’oferta, aquesta només seria possible si la contribució de les entitats que optessin  per abandonar el mercat d’estalvi català no fos compensada per les altres entitats que romanguessin al nou país o per part de noves institucions financeres que s’implementessin de bell nou. Per què no podrien operar institucions financeres estrangeres a Catalunya? 

I, sense entrar en el detall dels aspectes relacionats amb la política monetària, que la reducció d’entitats bancàries impliqui una disminució del crèdit és una atzagaiada. No hi ha defensa més insensata de l’status quo que voler fer creure a la gent que si tu no participes en un cosa no serà possible que aquesta passi. El crèdit bancari depèn críticament tant de la quantitat de dipòsits que es captin com dels crèdits que es facin entre institucions financeres (el cèlebre mercat interbancari) i d'un banc central que proveeix de liquidesa al sistema quan ho consideri necessari. Si hi ha oportunitat clara de negoci el crèdit flueix o es cerca en altres contrades. I en quant a l’afirmació de que la voluntat dels bancs és protegir als seus dipositants i mantenir el flux de finançament a tots els actors econòmics, si a Espanya moltes famílies han perdut estalvis per inversions en productes financers tòxics i actualment el crèdit a moltes empreses encara és una tasca molt difícil no és precisament per l’amenaça de secessió catalana.

El que espanta i preocupa realment a les institucions financeres és tant quin seria el nou entramat jurídic que les afectaria quan operessin a una Catalunya independent com també perdre el suport vital que per a moltes d’elles han representat les intervencions del Banc Central Europeo, injectant fons d’emergència quan ha calgut i servint de garant en episodis de crisis de confiança. 

Però és inconsistent la seva declaració en la mesura que si aquestes entitats optessin per traslladar la seva seu a fi de mantenir-se dins l'Eurozona continuarien gaudint de tots els avantatges del suport del Banc Central Europeu, de manera que la restricció d'oferta creditícia només seria possible si les entitats financeres voluntàriament així ho decidissin, ja que en cap escenari de futur seria inimaginable que el govern català impedís l'operació d'aquestes entitats al nou Estat.

Certament, el nou país disposaria del seu propi Banc Central si és exclòs de l’Eurozona però li caldria filar molt prim en la gestió de la seva política monetària si vol aspirar a gaudir d’una confiança elevada dels inversors internacionals. La solució? Negociació i pacte per a clarificar la normativa reguladora del sistema financer i per a repartir els deute viu de les administracions, sobretot el que està en mans de creditors estrangers.

Finalment, la cirereta del pastís l’ha posat el governador del Banc d’Espanya qui, en el marc d’una conferència organitzada per la Casa d’Amèrica, declara que en episodis de tensions greus podria haver risc de corralito i que la sortida de l’euro implicaria la pèrdua de l’accés a les facilitats creditícies del BCE. Cal recordar que un corralito és una mesura extraordinària que consisteix en la imposició per un govern de controls de capital que limiten que els estalviadors puguin disposar lliurement dels estalvis que han dipositat als bancs. Mots mitjans de comunicació ràpidament han transformat el comentari del governador en una declaració del Banc d’Espanya advertint que la independència generaria un corralito.

Per a que això sigui possible però caldria que el nou país patís una crisi de liquidesa extrema, bé perquè s’originés una manca de confiança de tanta magnitud que els estalviadors massivament decideixin retirar els seus fons de les entitats financeres o bé perquè el país fos incapaç de generar recursos suficients per atendre els seus compromisos de pagament amb l’exterior. 

La realitat catalana està ben lluny d’aquest escenari catastrofista. Sense oblidar alhora que la sortida de la unió monetària facilitaria una gestió autònoma del tipus de canvi en el cas de que s’optés per crear una nova moneda, el que permetria disposar d’una eina addicional d’ajustament enfront de processos de crisi econòmica a canvi de patir temporalment tipus d’interès més elevats del deute exterior. Alternativament, es pot optar per escollir l’euro com a moneda de referència, com a estratègia per guanyar credibilitat als mercats financers internacionals, però a canvi de perdre gran part de l’autonomia monetària.

Tot plegat, per tant, amb diferents alternatives possibles i amb un procés dinàmic que requeriria de temps abans de consolidar-se. Però ben allunyat dels cataclismes anunciats pels qui amb el seu immobilisme i amenaces consideren que ja viuen al millor dels mons possibles. No es pas amb més dramatisme com millor es gestionen les incerteses, oi?

Tant parlar d’status quo m’ha fet pensar en que l’any 1996 el grup de rock britànic Status Quo va enregistar la seva versió del tema Don’t Stop de Fleetwood Mac.

Us faig arribar un enllaç a la cançó:

Don’t Stop

I us en reprodueixo l’estrofa principal:

Don't stop thinking about tomorrow

Don't stop, it'll soon be here

It'll be here better than before

Yesterday's gone, yesterday's gone

Doncs això mateix...