Income pullback

Un dels elements més transcendents en el procés d’integració econòmica i monetària a Europa fou  la perspectiva d’una millora en les condicions generals de vida de la població. El progrés en la qualitat de vida dels ciutadans i la salut mateixa del projecte d’integració se sustentaven en una major estabilitat econòmica que hauria de generar més oportunitats d’ocupació i una major generació de riquesa.

La realitat actual però és molt diferent dels escenaris previstos a l’inici de la unió monetària. Els països més afectats per la crisi financera registren avui nivells d’atur i desigualtat en la distribució de les rendes molt superiors al punt de partida de la unió. Evidentment, les errades de disseny en el projecte d’unificació monetària són un dels responsables principals d’aquest desgavell i tampoc no ha ajudat gaire la política econòmica impulsada, en les seves diferents fases de resposta a la crisi.

D’una banda, es va prioritzar la lliure mobilitat de capital als canvis institucionals i productius que feien falta per assolir un funcionament col·lectivament eficient. Qui opta per un model productiu insostenible i quan bufa el vent de popa mira cap un altre costat evidentment ho acaba pagant. 

De l’altra, un cop arribada la crisi, els socis amb posició creditora no han estimulat la seva economia i estan forçant un ajust fiscal encara més dur en els seus companys d’unió. Els mecanismes de resposta previstos per a un xoc asimètric s’han deixat de banda i la solidaritat interterritorial s’ha restringit essencialment al sector financer.

Una bona mostra del que és analitzar com s’ha redistribuït l’impacte de la recessió i l’ajust productiu entre els socis de la unió. Al gràfic següent es compara la situació dels països europeus a l’inici de la unió monetària, al moment àlgid del cicle econòmic i a l’actualitat.

Al gràfic es mostra el valor de la renda per càpita en paritat del poder de compra, prenent a la mitjana de la UE-28 com a valor de referència (100) . Les dades són demolidores doncs mostren dos efectes :

1

•   Les economies rescatades –principalment, de l’Europa meridional—tenen avui una distància superior a la mitjana de renda Europea que la que tenien l’any 1999. És a dir, l’ajust ha provocat un efecte de retrocés en les rendes (income pullback) que ha dut a malbaratar tot l’efecte de convergència generat en els primers anys d’unió. Així, els guanys en renda relativa obtinguts en relació a les economies que configuren el nucli dur de la UE s’han vist més que perduts des de l’inici de la crisi.

•    És Alemanya qui està sortint molt reforçada del procés de resposta i ajust a la crisi. I només en relació a les economies rescatades, en relació a les quals avui és comparativament més rica que no pas ho era fa quinze anys; també ha guanyat clarament posicions en relació a les altres grans economies de la unió, incloses les que no formen part de l’Eurozona, com és el cas del Regne Unit.

El procés de divergència, a més, s’agreuja perquè en ser Alemanya qui manté la major confiança dels mercats financers continua gaudint d’una posició privilegiada en la negociació. Poc hauria d’estranyar doncs la resistència d’altres governs europeus a persistir en l’austericidi. Són socis que criden ben alt però amb molt poca sang a les venes, doncs els hi manca el suport d’un capital financer que cerca sobretot més seguretat i confiança que no pas risc. Que el Banc Central Europeu hagi estat qui finalment mogui peça en la direcció del canvi de política econòmica és revelador de la poca traça i ambició dels líders del projecte europeu.

Sembla doncs com si es volguessin compensar els defectes congènits de la unió donant passos enrere i caminant com els crancs, però sense afrontar els problemes institucionals, de productivitat i de model productiu. Tot, altre cop, es deixa en mans del comportament de les finances. Avui, la rebaixa de la prima de risc esdevé un indicador d’èxit com també era  al període 1996-1998 de l’anomenada convergència nominal, pas previ necessari per incorporar-se al selecte club de la idíl·lica Eurozona...

L’indicador més simptomàtic del que representa caminar cap enrere es veu quan analitzem la caiguda en la capacitat de compra dels ciutadans a molts països europeus. A excepció dels nostres socis alemanys, tots estem comparativament pitjor que a l’arribada de l’Euro. 

Probablement avui encara estem lluny d'albirar els efectes polítics finals d'aquest gran fiasco, el d'un projecte amb arrels inclusives però desenvolupament clarament segregador.