Trick-or-treat (truc o tracte)

Syriza ja es aquí. I està on tour. El nou govern hel·lènic, constituït per la via fast track, ens promet emocions. Com diuen els millors entrenadors de futbol, cordeu-vos els cinturons perquè ens ho passarem bé.

Temps hi haurà per analitzar les seves decisions econòmiques, ja que l’experiència m’ha ensenyat que el que cal analitzar no són els programes ni les declaracions d’intencions sinó allò que es legisla.

Comença la nova temporada amb les peregrinacions del primer ministre Tsipras i del seu ministre de finances Varoufaquis per les seus de govern dels principals socis europeus. Un recorregut en classe turista, amb la negociació del deute extern grec com a paisatge de fons, en el que inevitablement tindran protagonisme en algun moment els membres de l’Eurogrup (autèntic representant de la Comissió Europea en aquests assumptes), el Banc Central Europeu i, amb més distanciament, el Fons Monetari Internacional. És a dir, els tres vèrtex de la vituperada troika.

Hi ha diferents aspectes relacionats amb el canvi governamental als que caldrà estar molt amatent al llarg de les properes setmanes. El nus gordià de tot plegat és la renegociació del deute públic grec. Cada cop que s’apropen venciments de les successives línies de crèdit ofertes per la troika, reapareix el conflicte polític.

Tal i com en el cas de la llegenda grega, és desfent el nus (és a dir, descobrint l’essència del problema) com podrem revelar totes les seves implicacions. Però, igual que en el cas del llaurador Gordias, que portava els seus bous lligats al jou amb unes cordes nugades de forma tan complexa que semblava impossible deslligar-les,la temptació és tirar pel dret i, tal i com es diu que va fer Alexandre el Gran, tallar de soca-rel el problema a cop d’espasa. És a dir, Grècia fora de l’eurozona o impagament del deute.

Syriza on the road em recorda a una de les tradicions més populars en la celebració de la festivitat del Halloween a molts països anglosaxons, quan els nens es disfressen i passen per les cases del veïnat demanant petits regals al crit trick or treat?. És a dir, exigint llaminadures si no es vol patir una malifeta per part seva.

D’una banda, el nou govern grec amenaça amb l’impagament del seu deute extern. Aquesta dansa de la mort de les polítiques d’austeritat exigeix transvestir-se amb vestimenta de personatge perillosament indignat. De l’altra, els receptors de l’embat han de decidir si l’amenaça és prou creïble com per oferir algunes concessions al demandant i, en el seu cas, quines haurien de ser.

Al rerefons de l’embolic hi ha molts matisos que convé mostrar als espectadors de l’obra.

Primer. Tot i que sembli paradoxal, les successives renegociacions del deute públic grec havien dut la situació actual a un punt molt més favorable, pel que fa a les condicions de devolució. D’una banda, tant pel que fa als terminis de pagament com a la taxa d’interès, les condicions són molt més propícies que en el moment del rescat. De l’altra, cal recordar que la quitança acordada sobre el deute en mans privades s’apropa al 50% del seu valor, de manera que actualment el deute grec està molt majoritàriament (80%) en mans d’altres institucions públiques europees.

Però aquí és precisament on es compliquen els nusos de la corda perquè si no es paga en la seva totalitat aquest deute als seus socis comunitaris, qui en patiria les conseqüències no serien tant les seves economies com el valor del deute públic d’aquests països, perquè s’estendria la percepció de que les derrames o demores en els pagaments són molt possibles i aquells que estan més endeutats patirien la pèrdua de confiança dels inversors financers. Una menor credibilitat faria que molts inversors es desprendrien de deute públic europeu al mercat secundari, fent caure el seu valor i induint un increment d'interessos per a recuperar l’atracció i l'interès d'aquests inversors financers.

I com que en el transcurs del procés de reestructuració financera molts bancs comercials d’aquests països han farcit els seus actius de deute públic europeu, prioritzant aquestes inversions a la concessió de crèdits al sector empresarial, si el valor d’aquest deute cau, el valor dels actius dels bancs també ho fa i les cotitzacions al mercat de valors es desplomen. Només cal mirar què ha passat a començament d'aquesta setmana i com s'han recuperat les cotitzacions quan corre el rumor de que es trobaran fórmules per a garantir el pagament de tot el deute.

Un cop més cons les cartes estan marcades. La condonació parcial de deute per part dels socis no és viable perquè no es poden acotar els seus efectes sobre els sacres mercats financers però, en canvi, la composició dels creditors és totalment favorable a que aquest deute es pugui reestructurar en forma d’altres actius, altres terminis o altres condicions financeres.

Segon. El principal problema és que el valor actual de l’endeutament públic grec (prop del 180% del PIB) continua sense estabilitzar-se i se situa molt lluny de l’objectiu establert en el memoràndum que va acompanyar la concessió del rescat. Aquí tampoc hi ha res de nou. Ja vàrem comentar en una entrada anterior (The Dancing Men) que només s’atura l’endeutament mitjançant superàvits primaris als comptes públics o quan el creixement econòmic supera el cost de finançament. Per molt que baixin els interessos, sense reactivació econòmica no hi ha res a fer de forma sostenible.

I aquí està el gran fracàs de les polítiques d’austeritat: per a poder tornar el que es deu, cal generar rendes suficients per a poder-ho fer. I la persistència d’augments impositius i retallades socials i d'inversió pública han dut els països endeutats cap a la depressió econòmica. És a dir, en direcció contrària. Si, a més, parlem d’una economia de baixa productivitat i amb tendència a l’evasió fiscal les arrels del desastre creixen ben fondes perquè el resultat de tot plegat és un acusat increment de la desigualtat i la percepció estesa de ruptura del pacte social per la pèrdua d'oportunitats i la manca d’equitat en el tracte.

Optar per la via l'expiació forçada i l’amenaça recurrent  senzillament nja o funciona perquè impedeix sortir de la crisi amb dignitat i confiança (Per què ha fracassat l'austeritat fiscal?). Oferint més deute condicionat però sense mutualitzar degudament els riscos ni fer assumir derrames als que es varen equivocar en les seves decisions d’inversió ha esbiaixat el repartiment dels costos de l’ajust. L'austeritat en la despesa pública és sempre necessària però ha de venir acompanyada de rendició de comptes i assumpció de responsabilitats.

Avui la troika ja no té qui li escrigui i es van desvetllant, rere bambolines, qui eren els titellaires d’aquest teatre de putxinel·lis, amb el Bundesbank amb rol protagonista. L'amenaça a l'Europa meridional de patir conseqüències encara més tràgiques si s'incompleixen els compromisos adquirits al rescat ja no és creïble perquè la societat no pot albirar un futur menys engrescador.

Tercer. De la mateixa manera que  tothom sap quan arriba Halloween i té temps suficient per a preparar-se i disposar de prou llaminadures per a oferir tractes en bones condicions als demandants i evitar els riscos dels trucs imprevisibles que podria patir, en molt mal lloc quedarien els integrants de la troika si no hagueren estat capaços de preveure el canvi polític a Grècia i les accions que emprendria el nou govern.

No cal ser tan ingenus. La tragicomèdia tindrà tants actes, escenes dramàtiques i girs argumentals sorprenents com convinguin per a facilitar la gestió de les negociacions en clau política interna i sobretot per tractar d'evitar el que és, al capdavall, la principal preocupació existent a l'Europa septentrional: l’efecte contagi de Syriza cap altres països que properament han d'afrontar comeses electorals o que estan liderats per governs en situació de fragilitat evident.

El tracte és doncs inevitable perquè el maltractament patit per una part del veïnat fa que el risc d’optar pel truc sigui massa alt. Rere les disfresses hi ha veïns incòmodes i entremaliats amb ganes de passar comptes...