Xerigot

Intel·ligent iniciativa dels gestors de la Caixa en el context dels processos de recapitalització de les caixes d’estalvi. En mig de l’onada de furor reformador dels governs conversos a la fe del lliure mercat, l’entitat es dissenya un vestit a mida que li serveix per fer oportunitat de la crisi, liderar el procés de reforma i condicionar els moviments de les altres peces de l’escaquer financer. L’entitat crea un holding que permet reestructurar les seves activitats en tres grans grups. D’una banda, la creació d’un banc nou de trinca que neix immaculat i net pecat hipotecari, nucli del negoci futur, amb l’IBEX-35 com a punt de mira immediat i que incorpora les participacions en societats senyeres d’aquest índex selectiu (Repsol i Telefonica). De l’altra, la concentració dels actius tòxics o de més risc en una societat no participada, junt amb les participacions en societats menys emblemàtiques. Finalment, com no podria ser d’altra manera, una fundació responsable de l’activitat socia

Ara fa dotze anys que varem incorporar-nos, com a membres fundadors, a la unió monetària europea, després d’uns anys d’esforços i de polítiques d’ajustament i consolidació pressupostària (dins del marc del procés de convergència nominal) amb bona nota i amb les millors esperances. Avui, la realitat és ben galdosa: la taxa d’atur a Espanya se situa actualment al 20,2% de la població activa. Hi ha 38,5 milions d’habitants a Espanya en edat laboral i, a mitjan de 2010, declaren que treballen (i, per tant, paguen impostos) només 18,5 milions de persones. Hi ha 4,6 milions de persones que busquen feina i no en troben i més de 15 milions de persones inactives que, per diferents motius, ni treballen ni busquen feina. Els investigadors sabem molt bé que, tot i que podem arribar a estar molt convençuts de les nostres teories, no hi ha res més tossut que les dades i que, al final, haurem de tractar amb elles i saber comprendre què és el que ens volen dir. Ja sabem que sovint la realitat econòm

L’Estat en el que vivim és un exemple internacional de més coses de les que sovint ens pensem. No només d’una determinada forma de jugar a futbol o del turisme de sol, platja i sangria, també de com funciona un mercat de treball estressat i ple de distorsions, que actua com un acordió dissonant, estirant i arrossant la taxa d’atur fins a límits exagerats quan les condicions de la conjuntura econòmica es modifiquen. Fa molt poc temps que sentíem dir que anàvem cap a la plena ocupació i ara la nostra taxa d’atur és la més elevada de tota la Unió Europea... És un fet dramàtic perquè el pilar bàsic sobre el que s’assenta el progrés de les societats modernes és el treball. Cap societat avança si els seus membres volen treballar i no poden fer-ho. Ja fa una mica de temps, pensadors molt rellevants en el camp econòmic (tot i que no la majoria) tenien clar que el treball era la font de tot valor. Aquell moment, estem parlant de finals del segle XVIII i primera meitat del segle XIX, també era

Hola a tothom i benvinguts al blog! Molt s'està parlant aquestes setmanes de la necessitat de reformar les pensions per tal de garantir la seva sostenibilitat. Alguns polítics ens avancen una visió apocalíptica, en la qual el creixement de la taxa de dependència (és a dir, la relació entre pensionistes i cotitzants) farà inviable la supervivència mateixa del sistema públic de repartiment tot just d'aquí quinze o vint anys. Pel bé general diuen que ha arribat el moment, doncs, d'introduir reformes "doloroses, però del tot indispensables", que facin que la gent treballi més anys, que quan es jubilin cobrin menys i que, sobretot, estalviïn ara per tal de fer aportacions a fons de pensions privats, a fi de complementar la seva futura magra pensió. Això em fa pensar en el que afirma el malaurat Tony Judt en un dels seus darrers llibres --"El món no se'n surt"-- quan parla de la hipocresia d'aquells responsables polítics que fan bandera de la seva