El debat de les pensions

Hola a tothom i benvinguts al blog!

Molt s'està parlant aquestes setmanes de la necessitat de reformar les pensions per tal de garantir la seva sostenibilitat. Alguns polítics ens avancen una visió apocalíptica, en la qual el creixement de la taxa de dependència (és a dir, la relació entre pensionistes i cotitzants) farà inviable la supervivència mateixa del sistema públic de repartiment tot just d'aquí quinze o vint anys.

Pel bé general diuen que ha arribat el moment, doncs, d'introduir reformes "doloroses, però del tot indispensables", que facin que la gent treballi més anys, que quan es jubilin cobrin menys i que, sobretot, estalviïn ara per tal de fer aportacions a fons de pensions privats, a fi de complementar la seva futura magra pensió.

Això em fa pensar en el que afirma el malaurat Tony Judt en un dels seus darrers llibres --"El món no se'n surt"-- quan parla de la hipocresia d'aquells responsables polítics que fan bandera de la seva valentia quan apliquen polítiques "impopulars" i que generalment van en contra dels col·lectius menys afavorits i, per tant, menys poderosos. Us recomano que no us perdeu la seva lectura, us netejarà una mica l'ànima!

Sovint, els analistes econòmics experts i amb una certa experiència en la seva feina porten un llarg registre de prediccions equivocades i saben reconèixer que la seva expertesa rau sobretot en explicar les probables causes determinants del que ha passat a l'economia i no pas en preveure el que succeirà en un futur més o menys llunyà.

Albirar l'equilibri del sistema públic de pensions però no és pas una de les tasques més complicades que li poden exigir a un economista. Aquest equilibri entre ingressos i despeses del sistema depèn de diversos elements.

Pel cantó dels ingressos, no hi ha cap secret. Es tracta de preveure quin import s'ingressarà com a cotitzacions socials, la qual cosa depèn, al seu torn, de quanta gent cotitzi i de quina sigui la cotització mitjana de cada treballador. Al seu torn, la cotització de cada persona depèn, sobretot, de quin sigui el seu nivell salarial.

Pel cantò de les despeses, tampoc hi ha grans trencaclosques, tot i que cal calcular una mica més. En aquest cas, es tracta de preveure quants pensionistes hi haurà i quin serà l'import de la pensió mitjana.

Anem a pams. L'evolució del nombre de pensionistes està estretament lligada a factors demogràfics que tenen a veure amb l'estructura de la població i amb l'evolució de l'esperança de vida. Però també a l'edat real de jubilació de les persones, més enllà de quina sigui l'edat "legal" de jubilació. I pel que fa a la pensió mitjana, aquesta dependrà dels límits i condicions que fixi la llei en relació al nombre mínim d'anys cotitzats, al període escollit per al càlcul de la pensió, als límits màxims i mínims imposats a les cotitzacions i als percentatges de reducció (o no) de la pensió que s'apliquen a les persones que es jubilen anticipadament.

Aquests darrers dies estem assistint astorats a un debat al·lucinant entre govern, oposició, sindicats i d'altres actors que no seuen a la taula "de negociació" sobre les contrapartides per acceptar l'endarreriment de l'edat de jubilació fins al 67 anys. Un dia es podrà mantenir la jubilació als 65 anys si el treballador porta 35 anys cotitzats. L'endemà ja en són 37. Una setmana després, aquesta exigència ha arribat als 41 anys de cotització. Després, l'efecte d'acordió resultant de la negociació ens torna als 39 i pel bell mig hi apareix barrejada la moratòria nuclear. Tot plegat, lamentable i probablement distorsionat pels canals de comunicació d'aquells qui mai seuen a negociar però tenen interessos privats i mercantils per tal de tractar d'influir en quin sigui el resultat final de la reforma.

El cert, però, és que unes senzilles reflexions i preguntes sobre cadascun dels elements que hem esmentat ens podrien oferir alguna llum sobre el tema:

1.- Si l'economia espanyola fos capaç de crear ocupació de forma sostinguda, i sense grans batzegades, els ingressos per cotizacions creixerien continuadament. És la inversió (i no pas el salari) el principal determinant de la nova ocupació. Els empresaris mateixos ho saben molt bé, com també que la inversió depèn de la seva confiança.

2.- Com que les cotizacions depenen també del salari mig, si les empreses creen llocs de treball de més valor afegit podran pagar salaris més alts. És la productivitat (i no pas la discrecionalitat generosa de l'empresari) la que determina el salari.

3.- Volem que els salaris mitjans del país (i, per extensió) les cotitzacions les determinin les activitats de construcció i turisme? O l'economia sumergida? Aquest és un efecte directe del famós "model de creixement espanyol".

4.- Si la taxa d'atur de la població jove és escandalosament alta, només amb contractes que bonifiquen gairebé tot el cost de la seguretat social per a les empreses s'incentiva la contractació de la generació més ben preparada?

5.- Es redueix aquesta taxa d'atur juvenil allargant ilimitadament la permanència de les persones més grans al mercat de treball?

6.- Si l'edat mitjana actual d'incorporació al mercat laboral és àmpliament superior als 25 anys, té sentit discutir ara d'un mínim de 40 o més anys de jubilació?

7.- Si l'edat mitjana de jubilació és inferior als 63 anys, perquè es parla d'allargar l'edat legal més enllà dels 65 anys? Quin és l'efecte de les jubilacions anticipades (i incentivades amb recursos públics) de gent experta i competent en la productivitat i en l'equilibri del sistema públic de pensions?

8.- Certament, és just pensar que la pensió que ha de rebre una persona ha de dependre del que ha cotitzat al de la major part de la seva carrera professional i no pas només en els darrers anys. Distorsiona el sistema l'acció estratègica d'alguns privilegiats que, amb pocs anys de cotització, reben millors pensions que molts altres que porten tota la vida al mercat laboral lluitant per la promoció professional i la millora salarial?

Estaria bé enriquir el debat de la reforma de les pensions amb informació sobre tots aquests aspectes, no trobeu? Però no és el cas. I la veritat és que hi ha estats molt propers que són més rics que nosaltres, que tenen estructures demogràfiques molt semblants a la nostra i on l'edat de jubilació està per sota dels 65 anys. Com és això possible? Si cerquem la resposta a les preguntes i reflexions que us adreçava, probablement hi trobarem el fil de tot plegat.