El valor del treball

L’Estat en el que vivim és un exemple internacional de més coses de les que sovint ens pensem. No només d’una determinada forma de jugar a futbol o del turisme de sol, platja i sangria, també de com funciona un mercat de treball estressat i ple de distorsions, que actua com un acordió dissonant, estirant i arrossant la taxa d’atur fins a límits exagerats quan les condicions de la conjuntura econòmica es modifiquen. Fa molt poc temps que sentíem dir que anàvem cap a la plena ocupació i ara la nostra taxa d’atur és la més elevada de tota la Unió Europea...

És un fet dramàtic perquè el pilar bàsic sobre el que s’assenta el progrés de les societats modernes és el treball. Cap societat avança si els seus membres volen treballar i no poden fer-ho. Ja fa una mica de temps, pensadors molt rellevants en el camp econòmic (tot i que no la majoria) tenien clar que el treball era la font de tot valor. Aquell moment, estem parlant de finals del segle XVIII i primera meitat del segle XIX, també era una època de revolució tecnològica, amb noves formes de produir energia, d’utilitzar els recursos naturals i d’elaborar els productes. L’època de la revolució industrial, l’època on varen aparèixer les fàbriques i la producció en massa. No era tan evident llavors que el progrés passava per l’ocupació de la mà d’obra i bona mostra d’això eren les condicions de treball i els salaris de les persones que van anar construint i fent més grans i poderoses bona part de les que avui són les ciutats més importants del món. El pas del temps ha anat donant la raó a aquests pensadors econòmics.

Han passat molts anys i molts esdeveniments econòmics i socials però un dels dèficits més comuns dels responsables de la política econòmica arreu del món és que sovint obliden o ignoren les lliçons del passat. Ara fa tot just un any, els mitjans de comunicació nord-americans especialitzats en economia recollien les afirmacions del principal responsable econòmic del govern dels Estats Units de que la crisi econòmica ja havia acabat, tot i que caldria esperar temps per veure com es reactivava el mercat de treball. Poc després, el governador del banc central d’aquell país s’expressava en temes molt similars. Un discurs molt semblant hem sentit dir (molt més) recentment als responsables de la política econòmica del nostre país.

El progrés de la societat va més enllà de comparar el producte interior brut generat en un trimestre amb el del trimestre previ o amb el del mateix trimestre de l’any anterior. Els analistes financers especialitzats en el mercat de valors tenen una expressió molt gràfica per a identificar que tota caiguda al final te un aturador, ni que sigui temporalment: li diuen “el rebot del gat mort”, jaus en podeu imaginar els motius. I no cal que en feu la prova, si us plau. Ja em podeu ben creure: si el deixes caure de molt amunt i ben fort, quan piqui a terra farà un petit salt però no anirà gaire més amunt perquè viu, el que es diu viu, no ho està pas el pobre animal.

Les percepcions econòmiques, per tant, s’han modificat de forma tan profunda en els darrers anys que algunes societats som capaces de creure que no hi ha crisi quan una cinquena part de les persones que volen treballar i busquen feina fracassen en el seu objectiu.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volcà islandès

Das Auto

Foc grec