Estrès laboral

Ara fa dotze anys que varem incorporar-nos, com a membres fundadors, a la unió monetària europea, després d’uns anys d’esforços i de polítiques d’ajustament i consolidació pressupostària (dins del marc del procés de convergència nominal) amb bona nota i amb les millors esperances.

Avui, la realitat és ben galdosa: la taxa d’atur a Espanya se situa actualment al 20,2% de la població activa. Hi ha 38,5 milions d’habitants a Espanya en edat laboral i, a mitjan de 2010, declaren que treballen (i, per tant, paguen impostos) només 18,5 milions de persones. Hi ha 4,6 milions de persones que busquen feina i no en troben i més de 15 milions de persones inactives que, per diferents motius, ni treballen ni busquen feina.

Els investigadors sabem molt bé que, tot i que podem arribar a estar molt convençuts de les nostres teories, no hi ha res més tossut que les dades i que, al final, haurem de tractar amb elles i saber comprendre què és el que ens volen dir. Ja sabem que sovint la realitat econòmica ens espatlla una bona teoria...

Per això crec que paga la pena fer un petit exercici d’anàlisi comparada que ens permeti veure què ha passat al mercat de treball en els darrers cinc anys, és a dir des de que al bell mig del cicle econòmic favorable albiràvem el camí cap a la plena ocupació (alguns responsables polítics feien declaracions en aquest sentit) i la situació actual quan la crisi financera internacional ha fet capgirar del tot l’escenari econòmic. Aquesta senzilla comparació ens ofereix algunes llums i ens permet afrontar alguns mites al voltant del que passa al nostre mercat de treball:

1. En aquests cinc anys, després del camí de pujada i de la forta caiguda posterior, podem dir que treballen 496.000 persones menys. Això sí, en ple debat sobre la contribució econòmica de la població immigrant, cal dir que el nombre de treballadors nascuts a l’estranger ha augmentat en més de 480.000. Tot i amb això, en aquest mateix període varen arribar a Espanya 1,7 milions d’estrangers en edat laboral. Com a resultat, la taxa d’atur entre la població estrangera resident al nostre país s’ha situat al 30,2%.

2. Tot i la crisi, en ple debat sobre la reforma de l’edat de jubilació, avui treballa més gent de més de 45 anys que no fa cinc anys (775.000 persones, un 13% més). En canvi, treballen 1,4 milions menys de joves amb menys de 30 anys. Com a resultat, la taxa d’atur entre els joves de 16 a 24 anys s’ha situat al 42,1%.

3. D’altra banda, en ple debat sobre la manca de flexibilitat del mercat laboral, val a dir que el balanç d’aquests darrers cinc anys ens mostra com treballen ara un 12% més de treballadors amb contracte indefinit i hi ha un 8% més de treballadors al sector públic mentre que, a canvi, hi ha 360.000 assalariats menys al sector privat i 1,3 milions menys de treballadors temporals.

4. I, finalment, en ple debat sobre la manca de preparació del treball, les xifres ens mostren com avui treballen 700.000 estudiants més amb estudis universitaris, 800.000 menys sense estudis o amb educació primària i 400.000 menys amb només la primera etapa d’educació secundària. Avui, el 25% dels ocupats ja tenen formació universitària, una fita històrica.

Tot plegat, i sense entrar en més detalls, difícilment trobarem un problema de mismatch (desajust) que sigui més important en un altre mercat de treball.

Al darrera del problema del nostre mercat laboral probablement hi ha factors en joc de diferent naturalesa: modalitats de contractació, desajust entre requeriments i capacitats, limitacions dels llocs de treball que es creen i un sistema d’incentius inadequat.

Tanmateix, les principals investigacions fetes al voltant del mercat de treball ens mostren arreu del mon que l’element més determinant de la creació de nova ocupació no és ni el nivell salarial ni el cost de l’acomiadament ni les modalitats de contracte sinó la inversió, principalment la inversió que fan les empreses.

Si en aquest àmbit concret podria ser fàcil trobar un punt d’acord, més complicat és saber com fer-ho, ja que vivim en un món on les polítiques econòmiques han perdut bona part de la seva eficàcia. Els diferents agents socials haurien de posar sobre la taula de negociació (o discussió) si el que cal és incidir més sobre els diferents costos de la contractació i extinció de la relació laboral o bé afavorir millor la inversió en un entorn de més confiança. I no tingueu pas cap dubte: la capacitat per a crear nous llocs de treball productius i ben remunerats és un element decisiu en la sostenibilitat de l’Estat del benestar. En canvi, aquesta sostenibilitat és absolutament impensable amb un mercat de treball poc dinàmic i inestable. El que pot fer insostenible el discutit sistema de pensions no és tant que empitjori la relació entre cotitzants i pensionistes com el fet que només una de cada dues persones en edat de treballar estigui pagant impostos.

És un símptoma d’una economia espanyola que sembla patir diverses patologies: d’una banda, estrès (correm i correm fins a estavellar-nos) i, de l’altra, desorientació (no tenim clar on som i cap on anem). Alguns analistes fins i tot probablement afegirien un dèficit d’actitud: el comportament hipòcrita de qui fa el contrari del que diu.