O banc o faixa...


Intel·ligent iniciativa dels gestors de la Caixa en el context dels processos de recapitalització de les caixes d’estalvi. En mig de l’onada de furor reformador dels governs conversos a la fe del lliure mercat, l’entitat es dissenya un vestit a mida que li serveix per fer oportunitat de la crisi, liderar el procés de reforma i condicionar els moviments de les altres peces de l’escaquer financer.

L’entitat crea un holding que permet reestructurar les seves activitats en tres grans grups. D’una banda, la creació d’un banc nou de trinca que neix immaculat i net pecat hipotecari, nucli del negoci futur, amb l’IBEX-35 com a punt de mira immediat i que incorpora les participacions en societats senyeres d’aquest índex selectiu (Repsol i Telefonica). De l’altra, la concentració dels actius tòxics o de més risc en una societat no participada, junt amb les participacions en societats menys emblemàtiques. Finalment, com no podria ser d’altra manera, una fundació responsable de l’activitat social.

Amb habilitat, la Caixa fa un moviment que les altres entitats no podran reproduir i que tindrà efectes directes en el seu futur. Amb el seu moviment, la Caixa es diferencia de les altres i evita així veure’s contaminada per la mala imatge que emergirà dels processos de transformació de les caixes d’estalvi arreu de l’Estat i que anirem veient al llarg dels mesos vinents. Però aquesta estratègia té altres efectes probables sobre el sector.

Primer. La creació d’un nou banc permetrà al holding agafar fàcilment el relleu de Criteria als mercats de valors i obrirà la porta al nou finançament que l’entitat pugui requerir en el futur. Com a banc, s’obre la possibilitat d’un procés de successives ampliacions de capital (obertes a tothom o restringides a alguns inversors concrets) que vagin privatitzant l’entitat.

La creació d’una societat no participada (a mode de “banc dolent”) permetrà refinançar discretament els actius dolents concentrats en ella, evitar l’assistència al fons públic de rescat i que l’entitat tregui el millor partit de l’arribada del capital privat, bé com a participants en el holding o bé com als futurs adquirents d’una societat ja sanejada. Evidentment, la disponibilitat de participacions accionarials en empreses estratègiques esdevindrà una magnífica eina de negociació per a l’arribada d’aquest nou capital.

Segon. El moviment em recorda l’anomenada Llei de Grisham (en honor del mercader medieval Sir Thomas Gresham), que ens diu que les monedes dolentes, falses o de menys valor acaben expulsant dels mercats a les bones, legals o de més valor.

La fidelitat endèmica de molts petits estalviadors, el suport decidit a les activitats culturals i els avantatges del servei de proximitat característics de l’entitat li han permès esdevenir la principal institució financera del país per volum de dipòsits, expandir-se fora de Catalunya i fer seure representants en les cadires dels consells d’administració d’algunes de les principals empreses de l’Estat, sense tenir cap necessitat de ser l’entitat més eficient del sector.

El moviment de la Caixa probablement afectarà a la baixa el valor dels actius de les altres caixes d’estalvis, que no disposen ni de la seva dimensió ni dels seus actius estratègics i, per tant, en sortiran malparades de la comparació. La Caixa juga bé les seves cartes, doncs, impedint que les altres “monedes” (caixes) de menys valor acabin traient-la fora del joc. En la reestructuració imminent del sector, moltes estan condemnades a una futura privatització (amb pas previ o no pel fons públic de rescat) a preus d’unes segones rebaixes, a la porta de les quals molts depredadors financers internacionals ja deuen fer cua esperant.

Tercer. La competició tradicional entre bancs i caixes ja té les cartes marcades. Amb la seva iniciativa, el president de la Caixa --que també ho és de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis (CECA)--, ha apostat molt fort per la recapitalització de les seves col·legues. Moltes no hi arribaran per si soles.

Les males pràctiques de gestió a les caixes ni es penalitzen ni es demana responsabilitats a qui pertoca. En canvi, el sistema es bancaritza, s’obre a la privatització i probablement es perdran els elements distintius d’una xarxa d’entitats amb vocació local que ha tingut efectes favorables en el territori i que van més enllà de l’obra social. L’anomenat “dividend social” de les caixes impedeix l’exclusió financera de col·lectius amb baixa capacitat econòmica i d’habitants en entorns poc poblats, poc atractius per a les grans entitats bancàries privades, tal i com comenta un article recent de Xavier Vidal-Folch. No seria gens sorprenent aquest efecte, en un mercat lliure i competitiu que operi estrictament en base a criteris econòmics, oi?.
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volcà islandès

Das Auto

Foc grec