Foc grec

Un dels nombrosos misteris de l’antiguitat és la composició exacta del que es coneix com a foc grec. Era una de les armes que utilitzava l’exèrcit bizantí en les seves batalles navals. Es creu que era una barreja viscosa i inflamable de diferents materials –com sofre, salnitre, pega grega, nafta, calç viva i d’altres desconeguts—que tenia una magnífica propietat per als enfrontaments militars marítims: s’encenia en entrar en contacte amb l’aigua. Es diu que fins i tot cremava per sota de la superfície del mar. És fàcil imaginar-se el desconcert de les tropes rivals quan observaven com actuava aquesta arma màgica. Probablement se sentien tan temorosos com impotents!

Els efectes d’aquesta arma secreta semblen reproduir-se en l’actualitat quan observem l’estupor tant dels principals polítics europeus com dels responsables de les institucions econòmiques internacionals a l’hora d’intentar infructuosament aturar la menysvaloració constant dels actius financers a les economies del sud d’Europa. L’economia grega, en particular, ha esdevingut l’ase de tots els cops de la incapacitat de la política econòmica europea per afrontar els efectes d’aquesta crisi financera.

En els anys d’expansió econòmica recent, Grècia va viure per sobre de les seves possibilitats econòmiques reals. No va ser pas l’única economia europea que ho va fer. Els mateixos mercats que ara castiguen immisericordes les economies amb nivells d’endeutament públic (i també privat, no ho oblidem pas) són els que varen finançar el seu creixement desequilibrat. No foren pas les millores de competitivitat els principals factors que varen atraure aquests capitals sinó més aviat la possibilitat d’obtenir en poc temps guanys als mercats de valors i immobiliaris.

En realitat, tots els sistemes que limiten la fluctuació de les monedes al mercat de divises poden generar aquestes efectes de ceguera temporal, ja que la percepció de risc dels inversors internacionals es dilueix quan creuen que els tipus de canvi ja no es mouran més. Evidentment, el temor a perdre diners perquè la divisa en que s’ha invertir es devaluï és inexistent quan es comparteixen les monedes.

La major seguretat que ofereix una moneda única no va impedir que, fins i tot en els anys d’expansió, els interessos del deute públic divergissin entre les economies que formaven part de l’euro. És a dir, els mercats financers funcionaven correctament i indicaven que, en realitat, la confiança dels inversors ja en aquells moments no era la mateixa en tots els països. Els diferencials en relació al deute alemany i francès,  però, eren molt reduïts.

En poc temps, el pèndul de la confiança s'ha capgirat cap al cantó oposat. Ho ha fet amb una fúria desmesurada i no s’albira quan tornarà cap al seu eix. La intensitat de la recessió econòmica i el desencert de les polítiques aplicades per mitigar els seus efectes al mercat de treball van expandir el dèficit públic arreu d’Europa .

És en les èpoques de crisi quan es posa de manifest quin és el valor real de la competitivitat d’’una economia. La sospita de que les economies de l’euro menys solvents econòmicament tindrien dificultats per saber resoldre els seus problemes va a dur a la certesa de que també serien mal pagadors dels seus deutes. El valor d’aquests deutes ha caigut sostingudament des de l’inici de la crisi, símptoma de la profunda desconfiança dels inversors internacionals.

I tot i les continues iniciatives dels socis europeus per guanyar la credibilitat dels mercats en els actius de les economies més endeutades, els episodis de crisi de confiança cada cop són més freqüents i intensos. Tal i com si s’afegís aigua al foc grec provocant encara un incendi més gran.

Sense tenir que recórrer al cèlebre epítet “estúpids”, sí caldria recordar a molts responsables polítics que el problema és l’economia. I, més en concret, l’atur. Si cada galleda d’aigua que improvisem per apagar l’incendi financer encara sembla que generi més tensions i inestabilitat, no és per cap component “secret” del foc grec de la crisi sinó pel desencert en les polítiques emprades.

El darrer episodi d’aquesta cerimònia de la confusió financera el viurem avui amb el debat sobre el referèndum i la moció de confiança del govern grec. Si una economia molt poc significativa en el context europeu genera aquest terrabastall financer és per la incertesa que genera la qualitat del projecte d’integració europea. La voraç inestabilitat financera és el resultat d’un procés construït amb fragilitat econòmica i amb un cert contracor polític. Quan les coses van pel mal camí tothom vetlla pels seus interessos particulars. On són la desitjada unió política o, si més no, la cèlebre integració de les polítiques fiscals?

Significativament, el darrer pla de rescat ja assumeix que no pot ser tornada una bona part dels deutes d’aquells qui, a crèdit, varen gaudir més de la festa. Ara fora bo que els creditors assumissin la responsabilitat dels efectes de la seva irresponsabilitat anterior i també afrontessin econòmica i privadament que part dels seus actius estan sobrevalorats. I que els limitats recursos públics disponibles i el crèdit bancari s’adrecessin prioritàriament a polítiques i projectes que efectivament impulsin l’ocupació. Més rigor monetari i millors resultats de les entitats bancàries finalment estabilitzaran els mercats de valors. Però, probablement, aquesta és la darrera preocupació dels 23 milions d’aturats de la Unió Europea...