L'entrellat de la crisi del deute
Molts analistes financers culpen les tensions dels mercats financers als elevats nivells de dèficit públic que fan créixer l’endeutament de les administracions. De fet, més que parlar de crisi del deute hauríem de parlar de crisi de finançament del deute. Els inversors no confien en la qualitat del deute emès per algunes economies de l’euro. És a dir, es malfien de la capacitat d’aquests títols (bons, lletres, obligacions, pagarès, certificats...) per mantenir el seu valor en el mercat. Per això, en percebre que són uns actius de més risc, demanem un tipus d’interès superior. Aquest diferencial d’interès superior que han d’oferir algunes economies per tal de captar els diners dels inversors financers, en relació al que ofereix el deute públic alemany, és la famosa prima de risc.
Si del que es tracta és de reduir el nivell de deute públic per tal de calmar els mercats, cal comprendre bé què és el que realment determina l’evolució del deute públic en relació al PIB d’una economia. Si ho analitzem detingudament, en trobarem algunes sorpreses
Intuïtivament, podem pensar que per tal de que el nivell de deute públic no creixi n’hi ha prou amb que el govern no gasti més del que ingressa com a impostos, taxes i altres tributs. Per tant, en situació de dèficit caldria pujar impostos i/o reduir despeses. Però no és ben bé així.
Encara que el govern no modifiqui els impostos, si hi ha més activitat econòmica o els preus pugen (i no s’ajusten les bases imponibles), l’Estat recaptarà més diners i el dèficit es redueix. De la mateixa manera, si el govern gasta el mateix però pugen els tipus d’interès el cost del deute públic creix i el dèficit es dispara.
D’aquesta manera, els economistes utilitzem el concepte de sostenibilitat fiscal per tal d’identificar la capacitat dels governs per fer front al pagament dels seus deutes. És a dir, que un govern sigui solvent. Com evitar que el deute públic d’un país es dispari en relació a la capacitat que té aquesta economia per a produir i generar rendes?
Un càlcul matemàtic senzill ens demostra que quan el tipus d’interès del deute és més elevat que el creixement de l’economia (inclòs l’efecte de la inflació), la relació entre deute públic i PIB només es mantindrà estable si el govern ho compensa generant un saldo primari. Què és un saldo primari? És la diferència entre ingressos i despeses públiques sense incloure-hi els interessos del deute.
Així doncs, els problemes de finançament del deute seran menors si l’economia europea creix més ràpidament, si els tipus d’interès es redueixen, si es retallen els dèficits públics o qualsevol combinació d’aquests tres factors.
Per què opten els nostres polítics i què està passant ara a l’economia de l’euro? Doncs que tots els esforços es posen en la retallada de despesa pública per tal de reduir el dèficit, guanyar la confiança dels mercats i fer disminuir les primes de risc. Però tant important com la quantitat de despesa pública ho és la seva composició. Així, si es retallen les polítiques que més poden estimular el creixement per la via de la inversió o el manteniment del consum, la recaptació d’impostos cau i es dificulta la correcció del dèficit. Un cercle viciós.
La virulència de la crisi ha fet que, arreu de l’eurozona, la recaptació d’impostos caigués i les despeses socials i assistencials es disparessin amb l’increment de l’atur. El dèficit es va agreujar amb l’aplicació en alguns països de mesures que fracassaren en el seu objectiu de promoure el creixement i l’ocupació. Entre els anys 2007 i 2010 el dèficit públic dels països de l’euro va pujar en 5,5 punts en relació al PIB. L’augment va ser encara molt més gran a l’economia espanyola (11,2 punts), motiu pel que va rebre les advertències dels seus socis i que van conduir al paquet de reformes adoptat pel govern espanyol i que ha entrat en vigor enguany.
En aquest mateix període els nivells de deute a l’eurozona van augmentar en 19 punts (del 66 al 84% del PIB), que foren 25 en el cas d’Espanya. Només un 30% del creixement del deute va ser resultat de canvis en la política fiscal i pressupostària. Gairebé la meitat del boom del deute fou responsabilitat de la recessió econòmica i, sobretot, de l’increment en el cost d’aquest deute i la resta fou la conseqüència del que s’anomenen ajustos entre dèficit i deute, bàsicament dels fons aportats a les entitats financeres per al seu sanejament en forma d'inversió pública. Aquesta part es podrà recuperar si els bancs tornen a assumir tota la propietat (ja veurem, però, quan i a quin valor).
La situació actual ens dibuixa unes economies europees en estancament. Un estancament econòmic induït per via de l’ajust fiscal, en un context d’incertesa i atonia del consum i la inversió. És a dir, els governs no opten per promoure el creixement econòmic sinó per calmar la inestabilitat dels mercats financers, tractar de fer caure la prima de risc i estabilitzar el deute. Però aquest, ara com ara, és un intent abocat al fracàs.
Si el creixement de l’economia europea (contant la inflació) se situa al voltant del 2,5-3%, aquest hauria de ser el nivell al que haurien d’apropar-se els tipus d’interès per evitar que el deute creixi i els governs retallin les despeses. Sense la creació de nous títols de deute que repartissin el risc entre totes les economies de l’euro (com serien els eurobons), sense permetre que la moneda europea es depreciï més al mercat de divises, sense acceptar la necessitat d’una reestructuració profunda dels bancs europeus i sense una implicació més clara del banc central europeu en l’adquisició del deute de més risc, aquesta fita és inviable.
I, malauradament, un ajust pressupostari més intens no farà més que deprimir encara més l’economia europea i a tots nosaltres. Els responsables econòmics no aprenen que cal aprofitar els bons temps per emprendre les accions d'estalvi i reforma que són necesàries en una economia. Ara, tots paguem les conseqüències d'una contradicció insofrible: que el sector públic actuï pro-cíclicament. És a dir, que en època de vaques flaques s'apliqui una política fiscal restrictiva. Es fa urgent acceptar la realitat europea i canviar les prioritats en la seva política econòmica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada