Tecnocràcies

Aprofitant la seva visita a Barcelona, molts mitjans estan parlant de l’escriptor Petros Màrkaris. És un vell conegut dels qui estimem la novel·la negra. La seva presència pública s’explica aquests dies perquè la seva darrera obra se centra en la Grècia del rescat i tutela pel directori europeu. De l’escola de l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán, Màrkaris també aprofita les trames policíaques de la seves novel·les per explicar la realitat socioeconòmica del seu país. Així, a través dels seus personatges, amb el veterà comisari Kostas Kharitos (policia provinent de l’època de la dictadura) al capdavant, la lectura dels seus llibres ens dona una magnífica visió de l’evolució recent de Grècia. És el mateix cas del que fa el mestre Camilleri amb la Sicília d’en Montalbano, Fred Vargas amb el París màgic d’en Adamsberg, Ian Ranking amb l’Edimburg d’en Rebus o Henning Manskell amb Escània (Suècia), per exemple. Tots ells de lectura molt recomanable.

Si del que es tracta és de seguir la realitat grega, la lectura dels llibres de Màrkaris ens ha anat mostrant la corrupció de l’Atenes prèvia als Jocs Olímpics del 2004, els efectes de la ressaca postolímpica o els problemes de la política d’immigració, entre d’altres. El seu darrer llibre destil·la la ironia habitual i una certa solidaritat paneuropea a escala meridional.

És habitual que el comissari Kharitos, quan es veu en un carreró sense sortida, consulti el diccionari Dimitrakos per tal d’arribar a treure l’entrellat del cas que investiga a partir d’un millor coneixement del significat dels conceptes que li semblen claus per a la comprensió del cas. No he pogut resistir-me a imitar el seu procediment i recórrer a les versions locals per tal d’analitzar la paraula del moment. En aquest cas, al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i a l’Enciclopèdia Catalana.

Allà hi trobarem que un tecnòcrata és “una persona que exerceix un poder polític en virtut de la seva preparació tècnica” o, més en concret, ”un funcionari que exerceix un càrrec públic en virtut de la seva preparació tècnica i situa l'eficàcia per sobre d'altres factors polítics, econòmics, socials o ideològics”.

Aquesta definició efectivament ens clarifica algunes coses que estan passant però també ens obre algunes incerteses. En particular, caldria preguntar-se com avaluar la preparació tècnica dels dissenyats com a salvadors d’una economia (grega, italiana o qualsevol altra). Quan parlem d’economia no podem obviar que és aquella disciplina que tracta de la gestió dels recursos escassos i que del que tracta la política econòmica és de les accions estratègiques que emprenen els governs per tal de que aquests recursos garanteixin una prosperitat duradora a la societat. Des d’aquesta perspectiva, caldria pensar que l’expertesa o preparació dels candidats a “tecnòcrates” hauria de venir donada no pas pel seu compromís a l’estabilitat monetària i el rigor pressupostari o per la seva proximitat a les autoritats financeres i polítiques internacionals sinó per la seva connexió amb les aspiracions socials i la complicitat assolida pel seu projecte de futur per al país. 

D’altra banda, em penso que, en una democràcia, l’acceptació d’aquests projectes alternatius es valida o ratifica per les urnes. I aquest és un altre taló d’Aquiles de la resposta política a la crisi. Com mesurarem “l’eficàcia” dels governs tecnòcrates si els objectius no han estat imposats per la societat? I tot i que,  per pressió mediàtica o desesperació, es convenci a les societats que el màxim rigor econòmic és el més desitjable per al futur i que, per tal d’assolir-ho cal substituir els governs escollits a les urnes per alternatives suposadament més preparades i escollides per pactes d’urgència entre partits, si el rigor impulsat per aquesta tecnocràcia condeix a frustracions socials què frenarà llavors el populisme que, al país afectat, sorgirà del descontent general? En aquest sentit, em sembla revelador un article recent de Manel Pérez a La Vanguàrdia (http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20111113/54238852479/los-limites-de-la-tecnocracia.html).

La complexitat de l’economia no rau en la dificultat d’aplicar uns instruments molt sofisticats i d’efectes imprevisibles sinó en que, com a ciència social que és, tracta del comportament i les decisions que adopten constantment les persones. I no s’ha sabut ni evitar el comportament abusiu d’entitats i individus en el passat ni tampoc encertar en la correcció dels efectes negatius de les seves accions.

Tot i la incertesa intrínseca de l’economia, l’experiència dels economistes els hi permet saber als qui realment estan millor preparats que el rigor sense creixement econòmic no resoldrà el problema de l’atur. També saben que la coordinació és indispensable pel fet que els països no tenen política econòmica independent si comparteixen una moneda i els diners circulen lliurement entre ells. I, finalment, que la sortida a la crisi econòmica rau en un augment de les inversions que no es produirà sense una àmplia confiança en els governs i en les polítiques que apliquin. No es tracta doncs de canviar necessàriament els polítics sinó d’endegar polítiques millors i més ambicioses. Tot i que, a voltes....