Marsupilanis monetaris

No és pas per criticar les divertides aventures dels protagonistes de la sèrie d'animació sinó més aviat per la seva limitada capacitat per comunicar-se verbalment. De fet, els marsupilanis només utilitzen una única expressió per a tot: Upa!

Aquesta sèrie infantil em recorda el discurs monotemàtic de les autoritats monetàries europees i de molts analistes financers que les aclamen. Per analitzar la política que cal aplicar, tant si les vaques estan grasses o flaques, sempre recorren al mateix referent: el Buba!

Amb aquest nom es coneixia antic Bundesbank, és a dir, el Banc Central de l’Alemanya anterior a l’Euro. Paradigma de la independència de l’autoritat monetària davant del poder polític, la societat va beneir l’existència d’una autoritat que evités la reproducció dels episodis d’inflació descontrolada que varen precedir l’arribada del nazisme. Significativament, els seus estatus recollien com objectiu principal la garantia de l’estabilitat del valor de la seva moneda tant a l’interior del país com al mercat de divises.

Els resultats de l’economia alemanya en termes d’estabilitat econòmica foren molt superiors als de les altres grans economies mundials, tant durant les crisis del petroli de la dècada dels anys 70 com en els episodis d’inestabilitat financera i de gran volatilitat als mercats de divises dels anys posteriors. Com a resultat, des de la creació dels sistema monetari europeu, el marc alemany fou la referència per a les altres monedes europees i una poderosa font d’atracció per  als inversors internacionals. Precisament, l’atractiu de la creació de la moneda única per a les economies europees més “díscoles” era aconseguir la credibilitat que la moneda alemanya havia tingut en els mercats financers.

Per aconseguir convèncer de les bondats de la unió monetària tant als mercats com també a la societat alemanya, el futur banc central europeu seria independent i, com a pas previ al futur euro, les economies tenien que esforçar-se en convergir en termes d’inflació, dèficit i deute públic o tipus d’interès. Aquest esforç de convergència “nominal” tenia un evident argument econòmic: ja que la política monetària i de tipus de canvi seria única, com més properes estiguessin les diferents economies nacionals millor funcionaria la unió monetària.

Des d’un inici, l’actuació del banc central europeu ha patit la seva comparació amb el que aparentment hauria efectuat, en el seu lloc, el Bundesbank.

En un primer moment, l’efecte de les desigualtats entre els països de l’euro en termes de productivitat, d’estructures econòmiques i de funcionament del mercat de treball es varen mitigar pels fluxos de capital que, en un context de creixement econòmic, varen alegrement fluir cap a les economies de menys renda.

La crisi financera ha posat de manifest, però, un dels punts febles més importants de la unió monetària: la manca de coordinació real de les polítiques fiscals. Ara, en un context de salvi’s qui pugui, tothom mira cap al seu melic. El banc central europeu ha estat objecte de pressions polítiques permanentment pel que fa als seus integrants. Així, a la concessió inicial de que el primer governador fos el pan-germànic Duisenberg qui, per tractar de guanyar ràpidament credibilitat, va endurir la política monetària i propiciar una apreciació considerable de l’euro enfront del dòlar. La seva substitució pel francès Trichet, una concessió justificada pel magnífic registre d’estabilitat de l’economia francesa previ a l’arribada de l’euro, àdhuc millor que el registrat per Alemanya.

Al contrari que el seu predecessor, Trichet ha tingut que gestionar una crisi financera en una zona farcida de desigualtat econòmiques i la seva acció ha posat de manifest les limitacions de la política monetària. La gestió del diner i del seu preu (el tipus d’interès) és molt eficaç per a frenar una economia en expansió desequilibrada però molt poc per estimular una economia deprimida. Tot i la seva vigilància obsessiva de la inflació a l’eurozona, el banc central europeu no va saber limitar els riscos de l’evident bombolla immobiliària ni posteriorment tocar les tecles adients per contribuir a la reactivació econòmica. Amb les pressions dels nostàlgics del Bundesbank, partidaris de l’ortodòxia monetària del rigor mortis més absolut, l’autoritat monetària ha gestionat la crisi a batzegades i fent tombs d’una banda a l’altre de la via dolorosa.

Amb una inestabilitat creixent als mercats, amb rescats i intervencions a diferents països i amb uns diferencials del deute públic en expansió, l’autoritat va voler contribuir a calmar les aigües turbulentes. I sense poder emetre nova moneda, en estar prohibit pels estatuts del banc, va optar per monetitzar part dels dèficits comprant deute públic dels països més endeutats. En contrapartida, el passat mes de juliol, i en un context de desacceleració econòmica, va optar per un injustificable increment en el preu oficial del diner que desorientà als inversors i encara va deprimir més les expectatives de recuperació.

No cal oblidar que aquesta darrera actuació es va efectuar en el context de renovació del càrrec de governador, amb les pressions (infructuoses) de la cancellera Merkel per col·locar un candidat alemany del seu gust, tensions amb els representants alemanys al consell del banc i el soroll “Buba!” de fons. A la pràctica, la incapacitat dels governants europeus per assumir que la política monetària que va funcionar a l’Alemanya pre-euro no és l’adequada per a la zona euro. I, de fet, molts analistes obliden la desencertada gestió del banc central alemany en la supervisió dels riscos seu sistema bancari. La crisi de les caixes alemanyes i la seva forta exposició als riscos d’algunes economies del sud d’Europa no és una bona targeta de presentació com a referent de rigor.

Finalment, la costosa elecció com a nou governador de l’italìà Draghi, amb fama de dur i aparença poc llatina, ha calmat les pressions polítiques. La seva primera decisió ha estat assenyada i ha optat per reduir els tipus d’interès. Caldrà veure com respondran els oracles de l’ortodòxia. L’expressió seriosa del nou governador en la roda de premsa on anuncià la rebaixa fou reveladora...