La cruïlla

Hi ha alguns moments en la vida de les persones, les famílies i les organitzacions en que es troben davant una cruïlla que exigeix prendre partit per un o altre camí. Els països i les seves economies també afronten aquests moments. Tinc la sensació de que avui Catalunya es troba davant d’un d’aquests moments en els que prendre una o altre decisió marcarà el futur d’una generació.

Si aquests moments esdevenen tan determinants és pel fet que, un cop s’ha pres la decisió d’optar i avançar per un camí, no és gens senzill (i a vegades ni és possible) tornar enrere per tal de refer el camí escollit.

El xirimiri constat de les retallades en la despesa pública no ens ha de distreure de la transcendència estratègica que té la decisió que el govern de la Generalitat adopti per tal d’afrontar.

La cruïlla que afronta el govern català és decidir l’estratègia amb que afronta els efectes de la crisi. Aquesta estratègia té una dimensió que transcendeix d’un simple ajust pressupostari en època de vaques magres. El que es decideixi des de la Plaça Sant Jaume i el Parc de la Ciutadella determinarà les ambicions que com a societat volem assolir.

D’una banda, en el camí que tenim davant i que, per tant, sembla donar continuïtat al camí per on venim, ens trobem amb la pressió de reduir la profunditat de les polítiques públiques que podem gestionar amb més autonomia competencial. Aquesta pressió prové tant d’una Administració central sense credibilitat als mercats financers com també d’altres institucions econòmiques i polítiques demandants d’estabilitat. Per aquests col·lectius, estabilitat i confiança esdevenen dos valors que consideren essencials per a poder sortir de l’atzucac de la crisi financera. Si s’opta per aquest camí, es pot avançar còmodament amb l’ajut inestimable del GPS de l’ortodòxia econòmica. Aquest mapa de ruta ens assenyala que el més important és anar fent camí assossegadament, gaudir de les vistes que ens ofereix la travessia, passar l’estona discutint, no tocar res del que està fora del corriol que seguim, evitar cabòries innecessàries i, per tant, no preocupant-se pas la destinació final del viatge. Carpe diem?

El camí alternatiu, en canvi, exigeix canviar radicalment de direcció i reflexionar sobre el conjunt de la societat com a país. No és pas el camí de l’anar fent, xino-xano i qui dia passa, any empeny.

Els problemes d’equilibri financer de la Generalitat provenen principalment del fet que l’administració central no inverteix els seus recursos en el lloc on es recapten els impostos. Ja no es tracta de que les comunitats de més renda evidentment hagin de pagar més i que, amb el lloable objectiu de la igualtat d’oportunitats, s’apliqui una política redistributiva que ajudi als menys afavorits. La clau de volta rau en el fet que els catalans paguem sobradament els impostos que són necessaris per tal de poder satisfer una prestació pública de qualitat en sanitat, educació o cultura a Catalunya i finançar les infraestructures modernes que ens permetin millorar la nostra connectivitat al món.

El descontentament social a Catalunya amb l’estructuració de l’Espanya de les autonomies no és el resultat de les reclamacions empresarials sobre la manca d’inversions públiques en infraestructures. La flama que encén l’incendi social del dèficit fiscal i de la sentència desfavorable a l’Estatut és el greuge evident de constatar com hi ha comunitats que, amb molt menys esforç fiscal, reben una provisió de serveis públics millor, més amplia i generosa i potser de més qualitat que la nostra.

Els fons estructurals i de cohesió, d’una banda, i la política redistributiva espanyola han permès que algunes comunitats hagin viscut (i probablement ho continuïn fent) per sobre de les seves possibilitats econòmiques. No és aquest el cas d’una Catalunya, perjudicada en la comparació directa amb altres comunitats europees amb nivells de renda similars qui, orfe de finançament suficient, tampoc no va saber gestionar adequadament el flux d’inversió residencial que, des de l’exterior, ha rebut en tots aquests anys de bonança.

El debat estratègic actual doncs no rau en les aproximacions més o menys  liberals o intervencionistes a la gestió de l’economia o en una negociació bilateral sobre un pacte fiscal (de durada, condicions i abast desconegut) amb els responsables d’una administració central sense credibilitat internacional i que, internament, no es fa càrrec dels seus deutes amb els altres nivells de l’administració de l’Estat.

El concepte de corresponsabiltat fiscal, junt amb els d’equitat i autonomia financera, fou un dels arguments més utilitzats per a justificar els diferents canvis observats en el sistema de finançament autonòmic. Altre cop, la distància entre els discursos/missatges i la realitat esdevé desorbitant. D’una banda, l’equitat només s’interpreta des de la perspectiva de l’igualitarisme dels qui es consideren amb dret a rebre, ignorant que també és garantir l’equitat tractar diferent als que són diferents. De l’altra, l’autonomia financera es deslliga de les necessitats econòmiques reals que resulten de les competències transferides. Finalment, la corresponsabilitat només s’interpreta com l’oportunitat de que les comunitats autònomes assumeixin el cost polític d’augmentar part dels impostos.

En aquest context, les corredisses per a reduir el dèficit en el context d’una descentralització de l’Estat que no garanteix aquests principis bàsics i essencials del federalisme fiscal ens permet assistir a una òpera bufa dels disbarats, amb comunitats altament subvencionades que rebaixen els impostos i milloren les prestacions socials mentre que es pressiona a altres comunitats que s’esforcen per a contribuir a la solidaritat interterritorial a assumir una retallada profunda en les seves polítiques de despesa pública.

Probablement, és hora de que la societat catalana reflexioni sobre si convé canviar la trajectòria i agafar un camí alternatiu en el qual, tot i que possiblement més endavant es trobaria amb noves cruïlles, ens faci pensar que tal vegada el punt de destí també sí que és important. Carpe diem!