Joc de rendes

Probablement la dignitat és la qualitat moral per la qual hom vol ser respectat. Però el respecte és, al seu torn, el sentiment o consideració dels altres que ha de ser guanyat mitjançant un vincle estret entre el que es diu i el que es fa.

Sentim parlar de la necessitat de que tothom faci sacrificis, se’ns renya per no acceptar la pobresa imposada i  veiem com alguns esportistes d’elit es mostren com a referents de superació. Però certament, a banda de la pèrdua de confiança evident d’inversors i polítics en l’economia espanyola i els seus gestors, també es pot percebre un problema generalitzat de manca de dignitat política i econòmica.

Potser fora bo recordar que la macroeconomia mesura el valor del que es produeix no només des de la perspectiva de saber l'activitat dels sectors productius o des del coneixement dels usos que es fan d’aquesta producció sinó també des de l'òptica de com es distribueixen les rendes que es generen amb la producció. Perquè a totes les economies el valor del que es produeix es distribueix com a renda entre la població.

Així, parlem molt de les caigudes del consum i de la inversió o de la crisi de la indústria i de la construcció però ens oblidem sovint d’analitzar com es distribueix la renda durant la crisi financera. Estudiar l’evolució del PIB (Producte Interior Brut) segons la distribució de les rendes generades ens permet inferir la lluita existent per apropiar-se del valor del que es produeix.  Treballadors, empresaris, inversors i propietaris competeixen constantment per a quedar-se amb un bon tros del pastís, bé com a salaris, dividends, interessos o lloguers. Fins i tot l'Estat mira d'apropiar-se d'una part de rendes quan estableix impostos a la producció o les importacions.

Al gràfic que s’acompanya es pot veure què ha passat amb la distribució de les rendes entre 2008 i 2011. Les dades estan expressades en milions d’euros. És fàcil comprovar com  la recessió econòmica ha fet disminuir el conjunt dels salaris pagats a Espanya. Però la caiguda de les rendes del treball (32.000 milions d’euros) és molt superior a la caiguda de la producció (14.000 milions d’euros). Algú altre doncs ha aprofitat la sequera creixent per endur-se més aigua al seu molí: les rendes de la propietat, que ens els tres primers anys de crisi financera ha augmentat en més de 18.000 milions d’euros.

Tothom té capacitat per oferir el seu treball (altra cosa és que trobi feina) però molts menys disposen de capital i propietats suficients per a gaudir i viure folgadament del seu rendiment. La conseqüència és doncs una creixent desigualtat en la distribució de la renda i la riquesa a Espanya.

Qui té la sort de mantenir la feina tracta d’acarar amb coratge malferit les ferotges pujades d’impostos, taxes i tarifes però qui està exclòs del mercat de treball o depèn d’unes prestacions socials minvants té poques oportunitats de sobreviure en el llarg i cru hivern d’aquesta crisi. Si afegim l’efecte d’una amnistia fiscal profundament injusta, dels casos de frau econòmic i corrupció política i de les jubilacions milionàries al sistema financer, la crisi de dignitat es fa fefaent.

No sabrem qui acabarà ocupant el tron de ferro però la lluita ideològica fa temps que ha començat i a alguns sembla que ben poc els hi preocupa el destí de les víctimes del combat.