L’energia dels déus i el caos de la tarifa


El dia que l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN) fa públic haver descobert la partícula de Déu (el conegut com a Bosó de Higgs) paga la pensa escriure una mica sobre ciència.

Mentre el planeta avança cap un escenari d’escalfament global de potencials efectes econòmics, socials i polítics devastadors, amb l’aquiescència i passivitat dels principals governants, es lliura una interessant competició científica per tal d’esbrinar quina energia (o, millor dit, quines) substituirà a mig termini als combustibles fòssils. 

L’any 1956, M. King Hubbert, un enginyer de Shell Oil, fou el primer en predir el final de l’era del petroli. En particular, va anunciar que entre 1965 i 1971 la producció de petroli als Estats Units tocaria sostre i que les noves extraccions serien, a partir d’aquell moment, molt més costoses, fins al punt que l’economia nord-americana acabaria convertint-se en importadora d’aquesta font d’energia. Efectivament, l’any 1970 els Estats Units varen arribar al seu nivell màxim de producció i en l’actualitat continua requerint de les importacions per a satisfer el seu consum energètic.

Més enllà del cas específic del seu país, Hubbert també va predir que el nivell màxim de producció en el planeta arribaria en poc més de 50 anys, és a dir que cap al 2010 s’assoliria el pic de producció de petroli (el conegut com a peak oil). Evidentment, han aparegut nous jaciments i s’han posar en explotació nous pous de petroli i l’Agència Internacional de l’Energia encara continua afirmant que el volum de reserves de petroli es manté a nivells que garanteixen el seu subministrament durant molt de temps. Amb independència de l’arribada imminent (o no) del peak oil, la realitat és que els preus de l’energia mostren una tendència clarament a l’alça, les crisis de subministrament sovintegen, els costos econòmics (i polítics) d’extracció i refinat del petroli que prové dels nous jaciments s’han disparat i el volum real de reserves està sota constant discussió. Pitjor encara, la geoestratègia política del petroli està perjudicant la seguretat global i els científics han demostrat nítidament els efectes negatius de l’ús de combustibles fòssils sobre els nivells de contaminació del planeta i, molt en particular, sobre l’escalfament que es deriva de les activitats econòmiques sustentades en aquestes energies.

La realitat també ens evidencia que, tot i amb això, actualment, gairebé una tercera part de la producció d’energia al planeta prové encara del petroli, un 27% del carbó, un 20% del gas natural, un 10% dels biocombustibles, poc més d’un 5% de l’energia nuclear i la resta (menys del 5%)  d’energies alternatives.

Poc ha canviat l’estructura doncs en relació al 1973 (any de l’esclat de la primera crisi del petroli) quan la combinació de petroli, gas i carbó representava el 86,6% de la producció total, només cinc punts per sobre de l’estat actual. En aquests mateixos anys, en canvi, el volum de producció d’energia s’ha duplicat (de 6,1 a 12,2 Mtn).

On sí s’han experimentat canvis és en la distribució geogràfica de la producció d’energia. Fa gairebé quaranta anys, els països més rics del món absorbien el 61% de la producció, divuit punts menys que en l’actualitat. Han estat Xina (+12), les economies d’Europa oriental (+7) i la resta d’Àsia (+6) (més que no pas les economies de l’Orient Mitjà o d’Amèrica Llatina tradicionalment productores de petroli) qui han guanyat més protagonisme en el mercat.

L’escenari d’incertesa sobre el futur dels combustibles fòssils com a font energètica i el previsible increment de la demanda energètica per part de les economies emergents fan que molts països cerquin la seva estratègia particular de defensa enfront dels episodis recurrents de crisis energètiques mentre alhora, si bé amb massa timidesa, s’inverteix en la recerca d’una solució màgica alternativa.

El nostre país pateix el desconcert existent pel que fa a la política energètica del futur i que té el seu reflex tant en l’estructura de la tarifa elèctrica com en els canvis de les primes a les energies renovables o en les reclamacions permanents de les empreses productores i subministradores d’increments al preu de l’electricitat. De fet, el càlcul del cost de l’energia elèctrica a Espanya està distorsionat per la combinació de decisions econòmiques ineficients, relacionades totes elles amb la combinació de les fonts d’energia al nostre país. Tots en patim les conseqüències en forma d’augments de preus cada cop més freqüents.

No està clar, a nivell científic, quina font d’energia substituirà als combustibles líquids en un futur proper, de manera que probablement evolucionem cap a una combinació d’energies. L’aposta més prometedora fins al moment prové de les energies renovables, en totes les seves formes: eòlica, solar, hidroelèctrica i d’hidrogen. En la mesura que el major cost actual de les renovables s’anirà moderant quan s’incorporin innovacions tecnològiques a la seva producció i distribució i que es va encarint progressivament l’explotació de combustibles fòssils, cal esperar que en un futur no gaire llunyà aquesta convergència de costos econòmics promogui una major adopció de les energies netes.

Però, tot i els avenços notables observats en les energies renovables, el camí no és tan evident com semblaria a primera vista. L’energia eòlica és la que probablement ha experimentat recentment creixements més importants en la seva productivitat i eficiència, però les limitacions dels parcs eòlics per a satisfer el consum de grans masses de població són evidents. D’una banda, el vent no bufa sempre ni a tot arreu. De l’altra, a causa de les pèrdues observades en la transmissió d’electricitat, els parcs eòlics haurien d’estar situats molt a prop de les ciutats i no en els llocs més productius.

Per la seva part, l’energia solar es sustenta en la utilització de cèl·lules solars. La facilitat per a col·locar els panells solars en la mateixa instal·lació consumidora de l’energia fa que es limiti molt el problema de les pèrdues associades a la transmissió d’energia des del lloc on aquesta es genera. Però  la principal dificultat, en aquest cas, és l’eficiència d’aquestes cèl·lules.

Significativament, la inestabilitat del preu del petroli observada en els anys recents ha fet que la producció d’energia solar fotovoltaica estigui creixent a un ritme  molt elevat arreu del món i s’anuncien inversions en noves centrals termoelèctriques solars a molts indrets arreu del mon. Però sovint els grans plans inversors han requerit d’intervencionisme públic, per les incerteses encara existents sobre el seu rendiment econòmic. Així, es fomenta la producció i consum d’aquesta font d’energia mitjançant l’establiment de primes que generen sobrecostos al consumidor, en distorsionar el preu de l’energia que consumeix.

La transició cap a models energètics més verds requerirà doncs de planificació, orientació estratègica i una sàvia combinació de fonts energètiques. En aquest context, periòdicament apareixen els qui reclamen potenciar l’energia nuclear com una opció neta i no contaminant. La realitat, però, és molt menys atractiva. A banda dels riscos de les instal·lacions, amb episodis crítics recents i prou significatius, no cal oblidar que el principal problema és que la fissió nuclear (és a dir, la divisió de l’àtom d’urani) genera quantitats enormes de residus radioactius que poden contaminar durant milions d’anys i que exigeixen el seu emmagatzematge i tractament continuat, el que genera un risc addicional.

La lluita contra l’escalfament global requerirà doncs de molt talent i convicció política. Michio Kaku, un dels referents de la teoria de cordes, explica al seu llibre Physics of the Future els escenaris de futur més previsibles, d’acord amb el ritme observat pels desenvolupaments científics. Al capítol corresponent al futur de l’energia, Kaiku ens recorda que les estrelles foren la font d’energia dels déus mitològics i que el futur també vindrà marcat per la voluntat de la humanitat d’aprofitar l’energia solar, la derivada del hidrogen i, pensant en un futur no tan proper, l’energia de fusió. És a dir, la que es basa en la unió d’àtoms d’hidrogen i que permetria alliberar una gran energia sense contaminar ni generar pràcticament residus. És precisament l’energia que il·lumina el Sol i el sistema que l’envolta. Com diu l’autor és el secret de les estrelles.

En la cursa cap a l’obtenció de l’energia de les estrelles hi ha dos grans iniciatives. D’una banda, la iniciativa europea del reactor ITER. De l’altra, la iniciativa nord-americana del reactor NIF. Mentre que en aquest darrer cas es tractaria d’aconseguir la fusió per mitjà dels rajos làser, en el cas de l’ITER es persegueix obtenir la fusió mitjançant camps magnètics.

Aquí és on ens hi juguem tots les garrofes. Sort n’hi ha que mentre es retallen els pressupostos públics per a la recerca fins a valors irrisoris i alguns s’entortolliguen en els càlculs de tarifa elèctrica, l’esperit científic avança sense aturador.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volcà islandès

Das Auto

Foc grec