L’energia dels déus i el caos de la tarifa
El dia que l’Organització Europea per a la Recerca
Nuclear (CERN) fa públic haver descobert la partícula de Déu (el conegut com a Bosó de Higgs) paga la pensa escriure una
mica sobre ciència.
Mentre el planeta avança cap un escenari d’escalfament
global de potencials efectes econòmics, socials i polítics devastadors, amb
l’aquiescència i passivitat dels principals governants, es lliura una
interessant competició científica per tal d’esbrinar quina energia (o, millor
dit, quines) substituirà a mig termini als combustibles fòssils.
L’any 1956,
M. King Hubbert, un enginyer de Shell Oil, fou el primer en predir el final de
l’era del petroli. En particular, va anunciar que entre 1965 i 1971 la
producció de petroli als Estats Units tocaria sostre i que les noves
extraccions serien, a partir d’aquell moment, molt més costoses, fins al punt
que l’economia nord-americana acabaria convertint-se en importadora d’aquesta
font d’energia. Efectivament, l’any 1970 els Estats Units varen arribar al seu
nivell màxim de producció i en l’actualitat continua requerint de les
importacions per a satisfer el seu consum energètic.
Més enllà del cas específic del seu país, Hubbert també
va predir que el nivell màxim de producció en el planeta arribaria en poc més
de 50 anys, és a dir que cap al 2010 s’assoliria el pic de producció de petroli
(el conegut com a peak oil).
Evidentment, han aparegut nous jaciments i s’han posar en explotació nous pous
de petroli i l’Agència Internacional de l’Energia encara continua afirmant que
el volum de reserves de petroli es manté a nivells que garanteixen el seu
subministrament durant molt de temps. Amb independència de l’arribada imminent
(o no) del peak oil, la
realitat és que els preus de l’energia mostren una tendència clarament a
l’alça, les crisis de subministrament sovintegen, els costos econòmics (i
polítics) d’extracció i refinat del petroli que prové dels nous jaciments s’han
disparat i el volum real de reserves està sota constant discussió. Pitjor
encara, la geoestratègia política del petroli està perjudicant la seguretat
global i els científics han demostrat nítidament els efectes negatius de l’ús
de combustibles fòssils sobre els nivells de contaminació del planeta i, molt
en particular, sobre l’escalfament que es deriva de les activitats econòmiques
sustentades en aquestes energies.
La realitat també ens evidencia que, tot i amb això,
actualment, gairebé una tercera part de la producció d’energia al planeta prové
encara del petroli, un 27% del carbó, un 20% del gas natural, un 10% dels
biocombustibles, poc més d’un 5% de l’energia nuclear i la resta (menys del
5%) d’energies alternatives.
Poc ha canviat l’estructura doncs en relació al 1973 (any
de l’esclat de la primera crisi del petroli) quan la combinació de petroli, gas
i carbó representava el 86,6% de la producció total, només cinc punts per sobre
de l’estat actual. En aquests mateixos anys, en canvi, el volum de producció
d’energia s’ha duplicat (de 6,1 a 12,2 Mtn).
On sí s’han experimentat canvis és en la distribució
geogràfica de la producció d’energia. Fa gairebé quaranta anys, els països més
rics del món absorbien el 61% de la producció, divuit punts menys que en
l’actualitat. Han estat Xina (+12), les economies d’Europa oriental (+7) i la
resta d’Àsia (+6) (més que no pas les economies de l’Orient Mitjà o d’Amèrica
Llatina tradicionalment productores de petroli) qui han guanyat més
protagonisme en el mercat.
L’escenari d’incertesa sobre el futur dels combustibles
fòssils com a font energètica i el previsible increment de la demanda energètica
per part de les economies emergents fan que molts països cerquin la seva
estratègia particular de defensa enfront dels episodis recurrents de crisis
energètiques mentre alhora, si bé amb massa timidesa, s’inverteix en la recerca
d’una solució màgica alternativa.
El nostre país pateix el desconcert existent pel que fa a
la política energètica del futur i que té el seu reflex tant en l’estructura de
la tarifa elèctrica com en els canvis de les primes a les energies renovables o
en les reclamacions permanents de les empreses productores i subministradores d’increments
al preu de l’electricitat. De fet, el càlcul del cost de l’energia elèctrica a
Espanya està distorsionat per la combinació de decisions econòmiques
ineficients, relacionades totes elles amb la combinació de les fonts d’energia
al nostre país. Tots en patim les conseqüències en forma d’augments de preus
cada cop més freqüents.
No està clar, a nivell científic, quina font d’energia
substituirà als combustibles líquids en un futur proper, de manera que
probablement evolucionem cap a una combinació d’energies. L’aposta més
prometedora fins al moment prové de les energies renovables, en totes les seves
formes: eòlica, solar, hidroelèctrica i d’hidrogen. En la mesura que el major
cost actual de les renovables s’anirà moderant quan s’incorporin innovacions
tecnològiques a la seva producció i distribució i que es va encarint
progressivament l’explotació de combustibles fòssils, cal esperar que en un
futur no gaire llunyà aquesta convergència de costos econòmics promogui una
major adopció de les energies netes.
Però, tot i els avenços notables observats en les
energies renovables, el camí no és tan evident com semblaria a primera vista.
L’energia eòlica és la que probablement ha experimentat recentment creixements
més importants en la seva productivitat i eficiència, però les limitacions dels
parcs eòlics per a satisfer el consum de grans masses de població són evidents.
D’una banda, el vent no bufa sempre ni a tot arreu. De l’altra, a causa de les
pèrdues observades en la transmissió d’electricitat, els parcs eòlics haurien
d’estar situats molt a prop de les ciutats i no en els llocs més productius.
Per la seva part, l’energia solar es sustenta en la
utilització de cèl·lules solars. La facilitat per a col·locar els panells
solars en la mateixa instal·lació consumidora de l’energia fa que es limiti
molt el problema de les pèrdues associades a la transmissió d’energia des del
lloc on aquesta es genera. Però la
principal dificultat, en aquest cas, és l’eficiència d’aquestes cèl·lules.
Significativament, la inestabilitat del preu del petroli
observada en els anys recents ha fet que la producció d’energia solar
fotovoltaica estigui creixent a un ritme molt
elevat arreu del món i s’anuncien inversions en noves centrals termoelèctriques
solars a molts indrets arreu del mon. Però sovint els grans plans inversors han
requerit d’intervencionisme públic, per les incerteses encara existents sobre
el seu rendiment econòmic. Així, es fomenta la producció i consum d’aquesta
font d’energia mitjançant l’establiment de primes que generen sobrecostos al
consumidor, en distorsionar el preu de l’energia que consumeix.
La transició cap a models energètics més verds requerirà
doncs de planificació, orientació estratègica i una sàvia combinació de fonts
energètiques. En aquest context, periòdicament apareixen els qui reclamen
potenciar l’energia nuclear com una opció neta
i no contaminant. La realitat, però, és molt menys atractiva. A banda dels
riscos de les instal·lacions, amb episodis crítics recents i prou
significatius, no cal oblidar que el principal problema és que la fissió
nuclear (és a dir, la divisió de l’àtom d’urani) genera quantitats enormes de
residus radioactius que poden contaminar durant milions d’anys i que exigeixen
el seu emmagatzematge i tractament continuat, el que genera un risc addicional.
La lluita contra l’escalfament global requerirà doncs de
molt talent i convicció política. Michio Kaku, un dels referents de la teoria
de cordes, explica al seu llibre Physics
of the Future els escenaris de futur més previsibles, d’acord amb el ritme
observat pels desenvolupaments científics. Al capítol corresponent al futur de
l’energia, Kaiku ens recorda que les estrelles foren la font d’energia dels déus
mitològics i que el futur també vindrà marcat per la voluntat de la humanitat d’aprofitar
l’energia solar, la derivada del hidrogen i, pensant en un futur no tan proper,
l’energia de fusió. És a dir, la que es basa en la unió d’àtoms d’hidrogen i
que permetria alliberar una gran energia sense contaminar ni generar
pràcticament residus. És precisament l’energia que il·lumina el Sol i el
sistema que l’envolta. Com diu l’autor és
el secret de les estrelles.
En la cursa cap a l’obtenció de l’energia de les
estrelles hi ha dos grans iniciatives. D’una banda, la iniciativa europea del
reactor ITER. De l’altra, la iniciativa nord-americana del reactor NIF. Mentre
que en aquest darrer cas es tractaria d’aconseguir la fusió per mitjà dels
rajos làser, en el cas de l’ITER es persegueix obtenir la fusió mitjançant
camps magnètics.
Aquí és on ens hi juguem tots les garrofes. Sort n’hi ha que mentre es retallen els pressupostos públics per a la recerca fins a valors irrisoris i alguns s’entortolliguen en els càlculs de tarifa elèctrica, l’esperit científic avança sense aturador.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada