Electrocutats

Que l’Estat intervingui per a controlar o directament determinar el preu d’alguns serveis ha estat una política habitual en les economies de mercat. Així, a moltes economies l’administració ha optat per la intervenció directa en la producció d’alguns serveis o per la regulació estricta de les condicions de producció d’aquests serveis per part d’empreses concessionàries. En general, per a garantir l’accés universal (o, si més no, molt majoritari) de la societat a un servei que es considera essencial i que, en condicions de lliure mercat, deixaria fora de cobertura als menys benestants. Sovint, es parla llavors de la presència de serveis públics o de serveis d’interès públic.

Freqüentment, aquesta intervenció està sustentada en les condicions específiques de producció d’aquest servei que poden donar lloc a una situació de monopoli (és a dir, de  manca absoluta de competència en el mercat), per raó de la necessitat de fer grans inversions per a poder proveir el servei. En aquests casos, es justifica la intervenció pública per l’existència d’un monopoli natural.

Aquest ha estat el cas paradigmàtic de l’energia. Amb el pas del temps, les pressions creixents i els interessos particulars per treure partit d’un negoci lucratiu, les exigències d’una major eficiència del sistema i la necessitat d’encarar les noves complexitats tècniques d’un model en transformació contínua han anat obrint les portes a un procés de progressiva liberalització i privatització, si bé sempre mantenint l’Estat un cert grau de regulació del sistema, en raó de l’interès estratègic del sector.

Però si a una activitat el model Spain is different ha reeixit encara avui és a l’energia elèctrica. Sense tenir en compte com es va distribuir el pastís del negoci durant l’època pre-democràtica i post-transició, el resultat final d’un procés de liberalització relativa i privatització absoluta és el fet que avui en dia tres grans grups elèctrics controlen el 70% d’un negoci que, a cada dia que passa, dona nous arguments per a criticar un disbarat regulatori que té en el petit consumidor al seu gran damnificat. 

Com que no hem tingut mai clara la política energètica, tradicionalment hem esdevingut un país poc intel·ligent pel que fa a l’ús dels seus recursos. Així, hem anat ficant la mà a cadascun dels plats de la taula, sense pensar en la factura i sense que això hagi evitat ser una de les economies energèticament més dependents de l’exterior. Embafats de consum d’energies fòssils, hem cercat petroli, gas i carbó per tot arreu de la península. Posteriorment, vàrem mossegar entusiasmats la poma del paradís nuclear i, ja més recentment, ens vàrem llençar a les mans de les atractives renovables amb l’excitació arrauxada d’un adolescent enamoradís.

Però, ai las, als acostumats a moure’s en un mercat captiu no els agraden les incerteses i així la política energètica espanyola ha anat cercant diferents equilibris regulatoris a l’adonar-se que les diferents fonts i usos no estan pas exempts de riscos polítics. D’aquesta manera, es comencen a compensar decisions d’inversió equivocades o esbiaixades amb càrrec al pressupost públic –com el carbó o les nuclears—no fos cas que es generés algun conflicte social o mediambiental. I, poc després, fomentem que s’inverteixi en energies renovables garantint unes retribucions generoses i, fins i tot, obrint la porta a la participació de grans empreses constructores que patien els efectes de la regressió del mercat immobiliari i de la inversió pública.

Però les coses no van anar com s’esperava i, es clar, calia compensar als agents privats que havien optat per aquestes tecnologies, en cas de que no obtinguin els resultats previstos, de manera que acabem negociant amb ell el que consideren que costa la generació, distribució i transport d’electricitat i ho comparem amb el que paguen els usuaris i, evidentment, es genera un dèficit de tarifa considerable. Un dèficit acumulat en el temps que (només faltaria¡) les empreses del sector han de poder recuperar. I per això està el pressupost públic, fins a que les pressions internacionals per a una major austeritat en la despesa estatal han acabat revertint la pressió directament sobre l’usuari del servei. És a dir, sobre tots nosaltres. I, en qualsevol cas, acabem de garantir la jugada col·locant l’import acumulat del dèficit elèctric al mercat de deute (evidentment amb l’aval de l’Estat i amb un interessos que hem de pagar entre tots).

I així arribem al capdavall del camí. Com fer que tot quadri? Doncs mitjançant una nova reforma. D’aquesta manera, els grans consumidors (sobretot, grans empreses) podran adquirir directament l’energia a través de la comercialitzadora corresponent i a preu de mercat lliure. I els petits consumidors (amb menys capacitat i informació), si bé també poden adquirir energia al mercat lliure, es facilita el seu accés a l’energia a través del que s’anomena la tarifa de darrer recurs (TDR), que es calcula cada tres mesos com a suma, a parts iguals, de dos components: el peatge d’accés i el cost de l’energia.

Pel que fa al peatge d’accés, aquest el determina el govern a partir dels anomenats costos regulats, és a dir les despeses associades a l’ús de l’energia. Aquí s’inclouen les anualitats que cal pagar pel dèficit acumulat més els interessos corresponents, el cost de les subvencions al carbó les primes a l’energia solar o eòlica, els nous impostos energètics, la compensació per al major cost del subministrament d’energia a les regions insulars... És a dir, decisions de política econòmica. I aquí rau el problema principal, perquè estem parlant no dels costos reals de produir energia sinó d’uns costos reconeguts per l’Estat. I en aquest càlcul hi hauria molt a discutir (només cal consultar els informes de la Comissió Nacional de l’Energia). Per exemple, sobre la sobre-retribució. És a dir, sobre si els propietaris de les centrals hidroelèctiques, de combustió de gas i nuclears ja han amortitzat amb escreix les inversions fetes (a banda de les externalitats negatives mediambientals que algunes d’elles generen). O sobre el sentit de finançar la mineria del carbó a partir de la tarifa elèctrica. O sobre quin ha de ser el model retributiu de les energies renovables o sobre quina part del dèficit es deu a la manca de competència real en el sistema o sobre si cal penalitzar als que promouen l’auto-generació. O... A tot això, però, el dèficit acumulat no s’atura i ja el tenim a tocar dels 30.000 milions d’euros.

Però el que ha generat més soroll aquesta setmana és la segona part del càlcul de la TDR. El cost del consum d’energia es calcula a partir d’una subhasta entre els generadors d’electricitat i els comercialitzadors. El problema és que com que el mercat espanyol està molt concentrat i, a més, les grans empreses tenen estratègies d’integració vertical (és a dir, el mateix grup genera i comercialitza l’energia), per temor de que aquests grups desvirtuessin el càlcul del preu, a la subhasta s’hi va deixar entrar a entitats financeres, grans fons d’inversió internacionals i grups energètics estrangers, que actuen com a intermediaris i negocien a quin preu estan disposats a vendre electricitat a les comercialitzadores durant els tres mesos següents. Aquesta electricitat, però, l’han d’adquirir cada dia al mercat lliure, a un preu que fluctua constantment, de manera que si són capaços de vendre a un preu superior al que compren l’electricitat guanyaran diners. Per tant, el que es negocia a la subhasta no és pas el preu real al que costa produir electricitat.

L’electricitat ha esdevingut doncs un nou producte financer amb el que es pot especular. I lògicament, el que fan els compradors a la subhasta és protegir-se de les possibles oscil·lacions que puguin haver al preu en els mesos següents. Per això fixen un preu elevat i, de fet, gairebé sempre acaben guanyant diners. És a dir, gràcies a la subhasta, el consumidor generalment paga més que el que li pertocaria d’acord amb el cost real de l’energia. I els grans grups elèctrics del sistema ben tranquils perquè, d’una banda, ells són tan generadors com comercialitzadors i, per tant, res arrisquen ja que si es genera dèficit, ja els hi compensaran. A més, el gruix del seu negoci al mercat intern és  el preu del mercat lliure que contracten amb els grans consumidors.

I ara, quan de la subhasta en resultaren preus molt elevats malgrat que la demanda caigui, el govern intervé a la brava tot generant un nou problema que ens esclatarà al llarg de l’any vinent: com que l’increment aprovat és molt menor del que volien els operadors, previsiblement o bé hi hauran restriccions de servei per alguns usuaris o bé alguns comercialitzadors sortiran perdent si no poden adquirir electricitat al preu determinat (aquest és un problema important per als comercialitzadors petits i independents), de manera que finalment s’engreixarà altre cop el dèficit i augmentaran les tarifes o bé es mirarà de compensar a l’alça en la subhasta següent.  

Tot plegat doncs, un bon desgavell. Caldria garantir una competència efectiva, amb nous operadors, més desintegració empresarial entre les diferents fases del procés i un nou model de càlcul del preu, més transparent i en línia amb els nostres socis europeus, que realment tingués en compte l’evolució de la demanda.

El pitjor no és la lamentable imatge internacional que, un cop més, s’ofereix sinó que avui som un dels països amb l’energia més cara mentre la nostra renda no para de minvar. Tal i com hem vist que ha passat amb el sector financer, a Espanya no sembla que qui aporta treball estigui arriscant el mateix que qui aporta capital. I no és pas als errors polítics del passat on hi trobarem la causa d’aquesta asimetria sinó en la política d’un govern que en qüestions energètiques també està a les fosques.

Feliç any 2014 per a tothom. Serà intens i divertit!