Declaració d'hostilitats
Certament, aquesta
acció ha de ser necessàriament interpretada en el context de les imminents eleccions
generals i en el previsible rèdit electoral associat a l’enduriment davant d’una
administració territorial econòmicament díscola i políticament deslleial i rebel.
Però l’exigència
d’una fiscalització prèvia de la destinació dels fons i de la destinació dels
pagaments corresponents erosiona clarament els fonaments de la descentralització
de la hisenda púbica. A banda de la necessària transparència i rendició de
comptes, el federalisme fiscal indica com als seus principis fonamentals garantir la suficiència
financera, l’autonomia financera i l’autonomia de gestió de totes les hisendes
territorials.
Coneguts són els
problemes de la Generalitat per atendre adequadament les competències
transferides d’acord amb l’evolució de les seves necessitats reals. Una insuficiència
financera que el nou model de finançament establert l’any 2009 està lluny de
resoldre. Si, amb homogeneïtzació competencial, l’any 2009 el model de
finançament donava lloc a que la Generalitat rebés per habitant un 3,6% més la mitjana
estatal, l’any 2013 va ingressar un 2,5% menys.
Pel que fa a l’autonomia
financera, aquesta es correspon amb la potestad de les administracions
autonòmiques per a dotar-se d’una estructura impositiva pròpia i de participar
en els impostos estatals, el contenciós entre les dues administracions ha
esdevingut endèmic, amb el recurs recurrent al Tribunal constitucional per
aturar repetidament els intents del govern català d’establir un marc normatiu
diferenciat en l’àmbit fiscal per la via de l’establiment de nous tributs
propis. Només cal recordar les topades derivades de l’euro per recepta, les
taxes judicials, les grans superfícies, els dipòsits bancaris o la creació de l’agència
tributària.
Però la mesura
anunciada atenta directament a l’autonomia de gestió del govern català, qui no
podrà decidir sobre la prioritat i calendari de pagaments de les seves
obligacions econòmiques. És a dir, una intervenció en tota regla, agreujada a
més per l’obertura d’un espai a la web del Ministeri on els particulars poden denunciar al govern
català si consideren que efectua una despesa contrària a llei.
Es transcendeix
doncs d’un simple exercici de major fiscalització i s’entra de ple en l’àmbit d’una
inaudita declaració d’hostilitats institucionals. Probablement, molt tingui a
veure en aquest momentum en l’escalada d’agressivitat del govern
central la percepció de feblesa estratègica en el bàndol català. El pas en fals
d’un Parlament que aprova una declaració que inicia un procés de ruptura i
desconnexió però que poc després és incapaç d’elegir un nou president per a la
Generalitat deixa l’executiu actual en situació d’inestabilitat i forçada
temporalitat.
Aquesta
fragilitat ha estat aprofitada pel bàndol adversari a la independència per
entrar en una fase del joc. S’abandona l’obertura, quan ambdós contrincants apunten
les seves intencions i fan uns moviments temptatius per explorar les reaccions
del rival i s’entra de ple en el mig joc, on dominen tant els moviments tàctics
i agressius que cerquen una victòria ràpida per l’aniquilació de les defenses
rivals com els moviments estratègics que volen asfixiar la posició i les
opcions de joc del rival per tal d’arribar a la fase final del procés en una
posició més favorable.
Després d’un
llarg període on el govern central s’ha vist forçat a seguir d’esma els
esdeveniments produïts al Parlament, al govern i als carrers de Catalunya,
entrem ara en moment crític en el desenvolupament del joc/contenciós.
En la mesura que
aquesta línia de fons creditícia ve atorgada discrecionalment pel govern
central hom podia pensar que legítimament el creditor pot imposar les
condicions que vulgui, però la naturalesa i orientació política dels
requeriments establerts i el greuge comparatiu generat envers altres comunitats
receptores d’aquesta línia de crèdit traspassen els límits de la lleialtat i el
saber fer institucional, fins al punt d’incórrer en una acció jurídicament
discutible.
Són injustificables
els arguments atorgats per l’administració central per aquesta mesura
discriminatòria. D’una banda, perquè la rebaixa del ràting al deute de la
Generalitat es va iniciar amb anterioritat a la declaració de desconnexió feta
pel Parlament. De l’altra, perquè justificar la intervenció en base a les
declaracions d’alguns polítics sobre l’incompliment de l’objectiu de dèficit és
un argument grotesc. Finalment, perquè els episodis de deslleialtat institucional
van per barris. Així, el repartiment de l’objectiu l’objectiu de dèficit entre
diferents nivells d’administració ha esdevingut un instrument per a la recentralització
de la despesa pública i del poder de decisió econòmic. Entre 2010 i 2014 les
comunitats autonòmiques han reduït un 41% el seu dèficit mentre que l’administració
central i la seguretat social només ho ha fet en un 31% i mentre que aquesta ha
utilitzat l’increment de la pressió fiscal i la reducció de les inversions com
a principals mecanismes d’ajust, en el cas de les comunitats la reducció del
dèficit ha estat essencialment a costa d’una menor despesa social. A més, la
retallada del dèficit públic ha estat encara més elevada en el cas de la
Generalitat, d’un 43%, i tot i amb això la gran majoria de comunitats no han
assolit les fites establertes pel govern central.
Ara s’aprofiten la
manca d’alternatives de l’administració catalana, amb un accés als mercats
financers tancat i sense capacitat efectiva per a obrir una nova emissió d’obligacions,
i l’accidentat contenciós independentista per a collar econòmica i políticament
a una Generalitat que, no ho oblidem, és també administració de l’Estat a
Catalunya. Una intervenció doncs en tota regla.
Convé doncs
respondre a una maniobra atrevida, de contingut agressiu i de caràcter ofensiu amb
una resposta intel·ligent, àgil i proporcional, optant bé per protegir millor
les defenses enfront l’amenaça rebuda o per a generar un contra joc que
desorienti i desestabilitzi la posició de l’adversari.
Tal i com vàrem
debatre divendres passat amb el company Alber Sagués, professor de la Universitat Pompeu
Fabra, al programa Nohosé de RAC1, juguen
negres i el moviment és a les mans de la Plaça Sant Jaume.
Us faig arribar l’àudio
amb el contingut del debat:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada