De governs i mercats

En economia es pot dir que hi ha poques afirmacions que no siguin evidents. Una d'elles  és el que s'anomena el "quartet inconsistent". Consisteix en el fet que quan entre un conjunt d'economies hi ha lliure comerç de mercaderies i els capitals també es mouen lliurement entre elles, si aquestes economies decideixen que els tipus de canvi entre les seves monedes són fixos llavors perden l'autonomia en la seva política monetària.

És a dir, que tots aquests països acabaran fent, a la pràctica, la mateixa política econòmica. La pregunta clau és quina. I la realitat és que serà la política que adopti aquell dels països que tingui més credibilitat als mercats financers. Per què? Perquè, com deiem en un altre missatge, les expectatives són essencials en el funcionament de l'economia. I aquell país que els inversors considerin que té més capacitat per a fer créixer la seva economia sense desequilibris o bé més capacitat per a resoldre ràpidament els seus desequilibris econòmics, quan aquests apareixen, serà la que s'emportarà el conill a la cassola. I el desequilibri que més preocupa és la inflació, tant si aquesta es produeix com si hi ha el temor de que aparegui, perquè amb ella es modifiquen els tipus d'interès i, per tant, canvia el rendiment dels actius financers, que són l'objecte de desig evident dels inversors que cerquen rendibilitat per als seus recursos. 

Aquest funcionament de l'economia ens explica perquè l'antic banc central alemany (el Bundesbank) dictava el funcionament de tot el sistema monetari europeu, per la seva llarga experiència com a garant de l'estabilitat de preus al seu país. Ens ajuda a entendre també perquè, abans de la unió monetària, vàrem esmersar molts esforços en un procés anomenat de "convergència nominal" per a reduir els nostres desequilibris fiscals i monetaris, a fi d'apropar-nos als nivells que tenien els nostres veïns. I sobretot també serveix per a comprendre les tensions que ara estem vivint als mercats de divises i del deute.

Aquestes tensions no provenen del mal funcionament del mercat de treball i dels nivells elevats d'atur a Europa sinó de la incapacitat d'alguns governs per a reconduir ràpidament el seu dèficit públic, de forma que s'esvaeixi el risc de que el volum de deute públic creixi incontroladament. Si això passa, no és segur invertir en aquests títols perquè si les necessitats de finançament continuen creixent, els títols que els inversors adquireixen perdran valor en comparació amb les futures emissions. Com que l'Estat cada cop requerirà de més diners estarà disposat a oferir un rendiment cada cop més elevat pel seu deute. Només cal que pensem en l'emissió recent de bóns de la Generalitat de Catalunya al 4,75% + la comissió que s'endugueren les entitats financeres!

Evidentment, aquest escenari genera incertesa als inversors internacionals. L'euro pateix,les economies més endeutades requereixen de la intervenció d'altres països per a finançar el seu deute i els governs es llencen amb afany desfermat a una competició de retallades socials. 

La realitat és que una unió monetària no vol dir necessàriament una única moneda sinó senzillament que els tipus de canvi entre diferents monedes són irrevocablement fixos. Si hi afegim una moneda única, la irreversibilitat del procés evidentment guanya credibilitat. Com també guanyen credibilitat les economies amb més història de disbauixa al compartir la moneda amb països que tenen una major tradició de rigor econòmic. A canvi, però, les diferents economies saben que la seva llibertat en política econòmica és limitada, de manera que o bé totes es posen d'acord per impulsar una política que cerqui l'obtenció d'uns objectius compartits (el que és difícil sense un govern econòmic comú) o bé poden tractar de diferenciar-se fent polítiques fiscals lleugerament diferents però sempre sabent que quan la conjuntura econòmica es torsi o quan els inversors perdin la confiança, els que hagin generat més desequilibris patiran les conseqüències d'un món del diner que ràpidament els hi girarà l'esquena.

Els efectes del quartet inconsistent requereixen doncs d'alta intel·ligència i visió estratègica pels gestors de la política econòmica. Han de saber generar sempre expectatives favorables i fer cómplices als inversors dels seus objectius polítics i econòmics. La crua realitat dels mercats financers que hem dissenyat, en cap cas, no eximeix de responsabilitat als nostres governants a l'hora de decidir les prioritats en què esmersen els recursos públics. El mercat mai no serà una excusa convincent.