Vente a Alemania Pepe 2.0

Li dec la idea d'aquest titular a un bon amic. La crisi ha fet sortir molts neokeynessians de l’armari. En realitat, però, la preferència de molts polítics per les polítiques expansives de demanda ha estat un resultat obligat per la dimensió de la crisi financera i el seu impacte en el mercat de treball. Un cop remetin els seus efectes, el més probable és que ràpidament retornin a la cleda ideològica de l’ortodòxia econòmica.

En plena visita de la cancellera Merkel a l’Espanya de les meravelles, per tal de passar revista militar al programa de reformes econòmiques, el més interessant és analitzar les diferents polítiques fiscals que cada país ha decidit impulsar per fer front a la crisi. És a dir, quines han estat les seves prioritats, més enllà de que arreu d’Europa s’hagin desequilibrat les finances públiques com a conseqüència de la davallada en la recaptació d’impostos i, sobretot, de l’augment de la despesa per subsidis d’atur.

La comparació directa de les decisions adoptades és reveladora. Mentre que el govern de l’Estat optava per llançar diferents edicions dels anomenats “Plans E”, en un intent de sostenir l’activitat a les grans empreses constructores, el govern alemany apostava per incentivar fiscalment de forma directa a les empreses industrials i de serveis a canvi de compromisos d’inversió i del manteniment de l’ocupació.

A banda de mitigar temporalment l’estat crític de les finances locals, amb l’agraïment de molts alcaldes que varen poder acabar algunes obres en curs o licitar-ne de noves (sovint a un cost més elevat del previst), els plans d’estímul varen agreujar el dèficit públic espanyol sense tenir cap impacte favorable en la productivitat de les empreses ni evitar el creixement desorbitat de l’atur.  

Finalment, en plena crisi de confiança als mercats de deute públic i amb les conegudes intervencions en les economies  grega i irlandesa, se li dissenya al govern espanyol, des de l’exterior, un pla de ruta per fer front a la crisi, que ens posi al nostre lloc i acabi amb la il·lusió de viure per sobre de les nostres possibilitats reals. Sense reformes no hi haurà opció de poder recórrer al fons de rescat, en cas de necessitat.

Les economies més riques d’Europa ens diuen que la festa s’ha acabat i que cal pagar el deute per separat. Quan un s’acostuma a viure a càrrec de la solidaritat dels altres corre el risc de que un dia l’aixeta deixi de rajar, sobretot si aquells qui constantment paguen tenen l’autoritat i el poder d’un Estat.

En canvi, l’economia alemanya feia de necessitat virtut i ara surt de la crisi amb el creixement més gran a la Unió Europea i un atur del 7,5%, afavorida per un fort increment de les exportacions a regions on l’impacte de la crisi ha estat molt menor. Evidentment, la depreciació de l’euro al mercat de divises ha afavorit la competitivitat de les exportacions però per poder-ho aprofitar no n’hi prou amb disposar de moltes hores de radiació solar o de molts quilòmetres de platja. Cal una base exportadora sòlida i presència i capacitat de penetració en mercats emergents.

Com a resultat, una vella llei de l’economia es posa en funcionament: si no es mouen els productes o el capital, el que es desplacen són les persones. Espavilada, i atenta a la jugada, la cancellera ja ha anunciat les grans oportunitats de feina que s’ofereixen als enginyers (espanyols) que optin per emigrar al seu país. Jugada intel·ligent, si bé gens sorprenent: el treball qualificat busca on obtenir un major rendiment pels anys invertits en la seva formació. Indubtablement, el valor dels llocs de treball que es generen a Alemanya és molt superior.

Mentrestant, en aquesta cantonada de la zona euro els pressupostos públics mostren una retallada considerable dels fons per a les polítiques de suport a la ciència, la recerca i la innovació. Això sí, en plena cursa desbocada per a la recuperació de la confiança dels mercats, les restriccions que s’imposen a la banca i les caixes espanyoles superaran a les dels nostres veïns. Sense crèdit que financi la inversió, un creixement econòmic raquític i poques oportunitats de treball, l’economia espanyola corre el risc de caure en el pitjor dels rigors: el rigor mortis. És a dir, mostrar-se al mon com un cadàver, això sí, molt ben polit...