Quo vadis pecunia?

Al poeta Antonio Machado se li atribueix l’expressió sólo un necio confunde valor y precio. La història de la humanitat ens mostra nombrosos episodis d’aquesta neciesa. Sovint es confonen els preus d’intercanvi als mercats amb la satisfacció o rendiment que ens proporciona l’ús del que adquirim. Allò que els sers humans hem considerat el més valuós ha variat segons les circumstàncies del lloc o de l’època: el foc, la sal, l’aigua, els metalls preciosos, els combustibles sòlids o, evidentment, la vida mateixa.

El valor més preuat en economia és la confiança. A l’economia de la revolució digital i els mercats globals, moltes variables econòmiques es determinen per les expectatives de les persones. Els tipus d’interès als mercats de deute, les paritats de les monedes al mercat de divises, les decisions d’inversió empresarial, el consum familiar o el valor de les accions als mercats de valors depenen molt de la confiança dels agents econòmics. Són els esperits animals, en paraules de John Maynard Keynes, que compliquen i fan més difícil la capacitat de predicció dels economistes.

Avui ens trobem al bell mig d’una crisi profunda, que té les seves arrels en un excés de confiança i que, a hores d’ara, té en la manca de confiança el problema més urgent que resoldre. L’economia de mercat és cíclica per naturalesa. Creixem fins al punt en que, ni ajustant els preus, som incapaços de consumir tot allò que oferim al mercat. En aquest casos, les lleis del mercat castiguen els excessos fins que la necessitat desperta l’enginy i, per mitjà de la innovació, es reactiven els motors del creixement.

Naturalment, els processos mateixos d’expansió s’alimenten d’innovacions que ens permeten anar més enllà en la frontera tecnològica, ser més productius i millorar l’oferta de serveis i productes. Però la darrera etapa de la fase recent d’expansió es va caracteritzar per un creixement molt poc preocupat per la productivitat però molt generós en la contractació (que no pas en les condicions) de treball. Construcció residencial, restauració i hosteleria poden ser magnífics complements d’un model econòmic sustentat en el coneixement però difícilment podran passar la prova del nou si s’obliga a aquestes activitats a ser les responsables d’un creixement sostenible i que ambicioni un major benestar dels seus ciutadans.

Caigudes escandaloses en el valor dels fons d’inversions o pensions, injeccions milionàries de diner als mercats de capital, retirades d’estalvis d’entitats financeres solvents, inversions públiques en entitats bancàries privades que eren insígnia del capitalisme... tot plegat, manifestacions d’una considerable crisi de liquiditat, de manca de confiança i d’absència de perícia pels gestors econòmics i financers.

Si l’afany humà de conèixer i saber és essencial per a comprendre el nostre predomini en el planeta, seria un error menystenir les conseqüències de l’afany de poder i de riquesa. Quan el model econòmic dominant no aixopluga, per mitjà d’uns incentius adequats, les activitats científiques i de recerca de la voracitat del benefici immediat, la creativitat humana sempre troba refugi en els mercats on flueix més diner. Les rendes del creixement econòmic han estimulat la innovació als mercats financers, impulsats per la revolució tecnològica de les comunicacions i amb una fam insaciable de lucre, sustentada en el finançament del boom immobiliari i en la captació de fons per a unes empreses constructores i immobiliàries que, al seu torn, han esdevingut inversors principals d’altres activitats econòmiques. Tot plegat, un nou procés de selecció adversa característic de les èpoques de ceguesa col·lectiva.

Aquests episodis evidentment són temporals però la seva correcció acostuma a deixar munions de gent atrapades i desorientades a la recerca dels seus estalvis desapareguts. Hom coincidirà en que invertir en quelcom sobrevalorat és un negoci de risc, que pot acabar sent nefast. Que el sistema financer impliqués una part considerable dels seus recursos en el mercat immobiliari ha sostingut la bombolla i ha acabat donant lloc a sofisticacions financeres que, a hores d’ara, semblen haver sobrepassat la capacitat de comprensió de molts gestors financers.

En quin punt estem? La millor de les notícies és el reviure de la política econòmica. Transmutada en formes diferents a les d’anteriors crisis però amb un batec vital nítid. La presència a la unió monetària lliga de mans les decisions públiques en política monetària i de tipus de canvi, donant pas a la fira improvisada del rescat que estem vivim. En aquest context, els bancs centrals poden reduir el preu oficial del diner i tractar d’injectar més recursos a l’economia, però que aquestes mesures acabin estimulant una major inversió i una millora de la productivitat són figues d’un altre paner. Al seu torn, els gestors de la política econòmica poden afrontar la crisi de liquiditat i de confiança amb un reguitzell de mesures indirectes com garanties, avals, participacions en el capital, subscripcions de bons o àdhuc ajuts directes, sense més benefici que evitar un mal major i amb la sensació d’un qüestionable risc moral. I quan la desconfiança perdura i afecta les decisions de consum i d’inversió, les seves conseqüències es traslladen cruelment al mercat laboral.

Difícilment podríem trobar un escenari que convidés més a reduir impostos i a sostenir la demanda efectiva i l’ocupació per mitjà de la política fiscal. Però sense credibilitat en els gestors públics ni confiança en les seves mesures, difícilment els seus efectes seran tan beneficiosos com es podria preveure. Les crisis de confiança sovint requereixen de noves idees i persones però, sobretot, d’accions creïbles. En l’època de la revolució digital i la competència global, es tracta de més educació, innovació i connectivitat. En altres paraules, de més coneixement.

No sempre els economistes sabem reconèixer i aprenem dels errors del passat, però sí que paga la pena fer memòria històrica per a constatar que sovint, si bé no sempre, la humanitat ha sortit reforçada de les crisis econòmiques greus perquè és a les calderes d’aquests inferns on es cuinen les grans oportunitats.