Els límits neoliberals

En termes matemàtics, el concepte de límit ens expressa la tendència que té una funció o successió a mesura que aquesta s’aproxima a un determinat valor.

La funció dels ajustos pressupostaris viscuda al llarg del 2011 en una successió de diferents episodis internacionals ens posa de manifest les limitacions de la visió neoclàssica de l’economia. Sota el karma de que l’acció lliure del mercat condueix sempre al millor resultat econòmic possible, en èpoques de bonança es suporten les polítiques públiques com un mal menor mentre que, en èpoques de crisi econòmica, es persegueix obsessivament el dèficit públic amb més fal·lera que el dimoni dels pastorets.

La part menys publicada de l’austeritat és en qui recau l’esforç dels ajustos i per què. Cal avaluar sempre els motius que han generat l’expansió del dèficit públic. Com a resultat de la funció estabilitzadora del sector públic en una economia de mercat, en èpoques de desacceleració econòmica els ingressos disminueixen ja que principalment estan vinculats a l’activitat que es desenvolupa i les rendes que es generen mentre que, al seu torn, les despeses augmenten com a conseqüència de les polítiques socials que miren de sostenir els ingressos de la gent que perd la feina o que no en pot trobar i se situa per sota del llindar de pobresa. Moltes economies europees varen agreujar el dèficit també per accions directes en favor del manteniment de l’ocupació mitjançant inversions públiques (generalment) en infraestructures que no sempre varen tenir l’efecte esperat. Però també ha agreujat el dèficit la decisió d’aportar capital a unes entitats financeres greument perjudicades per l’enfonsament del mercat immobiliari sense que, en contrapartida, s’hagi garantit un revifament dels crèdits que requereixen les empreses industrials i de serveis.

En aquest punt és on comencen a posar-se de manifest els límits neoliberals. Certament, en èpoques de crisi cal que el sector públic actuï amb la màxima eficiència. També és cert que cal lluitar contra els dèficits públics excessius, ja que els governs requereixen de recursos per a finançar-los i, per tant, intervenen en els mercats financers a la recerca de captar l’atenció i l’estalvi dels inversors. En demandar recursos, però, provoquen canvis/distorsions en els tipus d’interès que afecten la rendibilitat dels altres actius financers i generen incertesa als grans inversors institucionals que, sobretot, cerquen inversions profitoses i amb un risc limitat.

Aquest és un dels contrasentits de l’argumentari neoliberal: si realment el mercat funcionés lliurement les inversions de més rendibilitat també haurien de ser les més arriscades. Però la realitat és ben diferent: els grans inversors no volen que s’incideixi sobre el mercat quan l’economia s’expandeix (perquè en treuen molt profit) però són els primers de reclamar que els governs i les institucions internacionals actuïn sobre el mercat quan l’entorn econòmic és desfavorable. Si volem una mostra de les distorsions liberals pensem en com s’han ajustat la majoria de les economies europees a la crisi del deute:

• Han estat les entitats financeres amb més hipoteques i actius escombraria les més perjudicades per l’ajust econòmic o bé ho són els milers d’empreses desaparegudes i, per extensió, el milions de llocs de treball perduts?

• Després de que les xifres d’atur es disparin a nivells no vistos en els darrers vint anys, es graven fiscalment les rendes més elevades a canvi de finançar un programa d'estímul a la inversió i l’ocupació o es continua reclamant reducció de salaris i més reformes laborals?

Els trobadors moderns composen, a molts mitjans de comunicació, faules que proclamen les bondats neoliberals. Molts saben (i no ho reconeixeran) que, en la crisi financera actual, precisament no s’ha deixat actuar lliurement al mercat. La cimera europea del 9 de desembre en va estar un  dels darrers episodis. Els polítics europeus s’han entossudit en defensar la cotització de l’euro (que no pas l'existència mateixa de l'euro, que és una decisió més política que no pas econòmica) i dels mercats de valors europeus, sense deixar que el mercat intervingui i situï el valor de cada actiu (també de les cotitzacions dels grans bancs europeus) al seu nivell real. D’aquesta manera, es manipulen totes les doctrines liberals per a intervenir directament en els mercats, fins i tot per part de l’autoritat monetària. Seria divertit si no fos pels efectes devastadors de la seva incapacitat per gestionar la crisi!

Finalment, es cerca guanyar la credibilitat dels grans inversors institucionals anunciat un gran pacte en favor de la disciplina i convergència fiscal. No hi ha pas, però, cap compromís per assolir una veritable unió fiscal. Sense coordinació dels impostos i de les polítiques socials ni una política unificada de reeequilibri regional la unió fiscal és una il·lusió o un mite ja que avançar en aquesta direcció, en canvi, sí es percep com a intervencionisme per la doctrina neoliberal. Potser perquè, en alguns països, s’afectarien els tipus dels trams impositius més elevats, s’obligaria a polítiques socials més efectives o s’acabarien alguns clientelismes de les polítiques regionals? Qui sap...

Aquest són doncs les hipocresies, els límits i el valor de les polítiques que ens parlen de les bondats de béns, éssers o entitats superiors. En aquest cas, del lliure mercat. 

Molta sort i felicitat a tothom en el 2012. Mantinguem alt l’optimisme perquè ens en sortirem!