El drama del crèdit

L’atenció constant dels mitjans a la inestabilitat dels mercats financers sovint ens fa oblidar els efectes demolidors que la crisi està tenint en la nostra societat.

En terminologia teatral, podríem dir que la incapacitat per oferir una ocupació estable i digna a cinc milions de conciutadans és el contrapunt tràgic a l’opera buffa de la política espanyola i europea durant la crisi.

Ja hem comentat que la resolució de les altes taxes d’atur no rau en la rebaixa dels nivells salarials sinó en saber generar noves oportunitats de feina. En aquest context, un impuls inversor esdevé indispensable. Invertir i ser emprenedor és arriscar-se i destinar recursos a projectes que tal vegada esdevindran bones oportunitats de negoci i feina en el futur. Però sense finançament ni confiança es fa difícil assumir riscos.

La desaparició del crèdit bancari, la rendició de la inversió pública i les continues reformes laborals no contribueixen a millorar les condicions per invertir. Si, a més, els nostres principals socis comercials també participen de la kermeese de l’austeritat econòmica, la cartera de comandes de moltes empreses també entra en recessió i poc convida a assumir gaires riscos.

La situació però està esdevenint dramàtica per a moltes famílies. En aquest gràfic mostro l’evolució de l’economia espanyola pel que fa a les llars del conjunt de l’Estat. S’hi pot consultar l’evolució entre els anys 2003 i 2010. Les barres de color blau ens mostren el percentatge que representen els ingressos nets de les famílies en relació amb el total del seu deute. He calculat aquests ingressos com la suma del rendiments del treball (és a dir, els salaris que es cobren menys el que es paga com a cotitzacions a la Seguretat Social) i els rendiments del capital (és a dir, el que es cobra pels diners invertits menys el que es paga per comissions i interessos). Es pot veure com durant la crisi les famílies espanyoles han passat de cobrir, amb els seus ingressos, el 60% del que devien a tot just un 40%.

Per tal de saber si les polítiques socials han ajudat a mitigar la situació financera de les famílies he afegit el que ingressen com a prestacions socials i restat el que paguen com a impost sobre la renda. Però els resultats, que mostren les barres de color vermellós són ben depriments: del 68% han passat al 50%.

Tot plegat, en el que portem de crisi econòmica les famílies han perdut més d’una quarta part de capacitat per a retornar els seus deutes. Ja ens podem imaginar com incidirà aquest fet en l’evolució i els preus del parc d’habitatges del país!

Els acomiadaments, la persistència en l’atur i les rebaixes de salaris, pensions i prestacions socials empobreixen les famílies i impedeixen que, per mitjà del seu consum i inversió, puguin esdevenir un estímul econòmic. Les columnes de color verd del gràfic ens indiquen quina part de la seva renda es destina a la inversió. Un cop descomptades les amortitzacions d’aquestes inversions, la realitat és esfereïdora: en quatre anys han passat d’invertir el 13% dels seus ingressos a menys del 2%!

Si som conscients, a més, de la desigualtat existent en la distribució de la renda entre les famílies espanyoles i si les polítiques socials han tingut un efecte molt limitat, ja ens podem imaginar que el gran repte de moltes és poder arribar a final de mes. Un caldo de cultiu, entre d’altres coses, per a que els partits de govern acabin passant a l'oposició...