Eurovegas, papers canviats?
L’esperpèntica competició Barcelona-Madrid per atraure les inversions de Mr. Adelson està generant un debat viu al voltant de la conveniència econòmica i social d’implantar un gran parc temàtic del joc i l’oci al Baix Llobregat.Algunes d’aquestes aportacions ens fan veure les diverses dimensions d’aquesta possible inversió. D’una banda, comprendre que l’existència de vincles estrets entre empresaris del joc, autoritats polítiques i crim organitzat tradicionalment ha estat un fet comú i freqüent a les anomenades ciutats del pecat (sin cities). En dos article publicat a El País, a finals de l’any passat, quan Madrid semblava ser la ciutat preferida per rebre el manà dels dòlars del joc i el pobre Gaudí encara no estava esquitxat pel procés, s’explicaven les demandes realitzades per Las Vegas Sand Corp. a les administracions de la capital de l’Estat i es mostrava l’experiència de les inversions del joc fetes fa pocs anys per la companyia d’Adelson a Macao, una altra d’aquestes ciutats del pecat, en el context d’un negoci amb socis poc recomanables.
De l’altra, ens evidencien que per tal de mesurar com cal els efectes econòmics anunciats, per aquesta hipotètica inversió també hem de tenir en compte quins són els seus costos socials, tant directes com induïts. Dos articles de Carles Boix a l’Ara aporten dades i ens fan reflexionar sobre aquest fet.
Més revelador encara de les peculiaritats del procés endegat al voltant d’aquestes inversions és el que ens mostra una entrada recent d’Andy Robinson, antic corresponsal de La Vanguardia a New York, en el seu blog. En ella ens desvela alguns dels aspectes més foscos de la història de Las Vegas. Aquesta revisió històrica ens fa pensar en que els papers absurdament semblen haver-se invertit. Mentre que els grans inversors del joc saben que sempre han d’oferir quelcom per guanyar complicitats i que les seves condicions siguin (ni que sigui parcialment) acceptades, en el cas espanyol tot fa pensar en que s’ha obert un concurs de mèrits per a veure quina administració ofereix condicions més avantatjoses al nou Pla Marshall dels casinos. Corredisses per a fer visites a domicili i portes obertes fins a les cuines dels palaus presidencials probablement són símptomes tant de la desesperació política per a trobar mecanismes de sortida ràpida de la crisi com també del fracàs del model econòmic existent i de la manca de convicció en un model alternatiu.
Assedegats com estem de noves inversions que generin llocs de treball, tant li fa el tipus d’activitat o les condicions de treball, a molta gent se li pot arribar a fer comprensible (fins a cert punt) l’espectacle polític de la rifa de la grossa del joc (mai millor dit). Però una societat oberta i amb ganes de prosperar hauria de tenir clar (com a mínim) que quan el senyor del joc truca a les portes quina de les parts ha de ser la que tingui la postura més exigent en la negociació...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada