Rigor Mortis (V): l’ajust injust

El mes de desembre passat, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), que reuneix el club de les economies més riques del mon, va publicar un informe sobre com havia evolucionat el nivell de desigualtat de les rendes a l’interior d’aquests països.

L’informe (Informe_OCDE) té una separata per a Espanya (Cas_Espanya) i analitza el que ha succeït al llarg dels darrers vint a vint-i-cinc anys. Per a la major part de les economies, dona informació del que ha passat fins a l’any 2008. Del munt de resultats interessants que se’n poden extreure de la seva lectura, m’agradaria ressaltar-ne alguns:

  • La desigualtat entre rics i pobres ha augmentat a la immensa majoria de països. Durant la dècada dels 90 la desigualtat va créixer sense aturador i l’arribada del nou mil·lenni no va servir pas per a reduir la bretxa entre rics i pobres. De fet, l’adopció de reformes laborals i socials a Alemanya després de l’arribada de l’euro va disparar la desigualtat. Una avançada del que en espera?

  • Els països d’influència anglosaxona, Israel, Itàlia i el Japó són les economies que, a l’inici de la crisi financera, presentaven uns nivells de desigualtat més elevats. Però la desigualat també havia crescut (i força) a les economies amb tradició més igualitària del nord d’Europa.

  • La desigualtat en la distribució de la renda familiar a Espanya és molt similar a la mitjana de les economies de l’OCDE. La fase final de l’etapa de creixement econòmic que va acompanyar el boom immobiliari no va servir doncs per a reduir les desigualtats entre els qui tenen més i els qui tenen menys. No ens hauria de sorprendre gaire, sabent com es va gestionar políticament el tema.

  • La política redistributiva que fan les administracions, per mitjà dels impostos, subsidis i prestacions socials modifica el repartiment de la renda que fan els mercats i, si s’aplica correctament, permet disminuir sensiblement el nivell de desigualtat. Així funciona a tota l’OCDE però la realitat ens diu que aquesta acció redistributiva té menys intensitat a Espanya (on redueix un 20% la desigualtat) que no pas a Alemanya, França, Bèlgica o Àustria, per no parlar dels països nòrdics o, fins i tot, el Regne Unit. Fem servir aquests països com a models d’estabilitat econòmica però ens oblidem d’ells com a referents de la política fiscal i redistributiva.

  • Entre els diferents factors que expliquen l’augment de la desigualtat, segons l’informe, hi ha les diferències en la capacitat d’adaptar-se a les noves tecnologies, l’efecte de les reformes desreguladores dels mercats, la pèrdua d’influència de la negociació col·lectiva i les retallades en les prestacions socials.

Probablement, el més interessant seria conèixer com ha evolucionat la desigualtat durant el període de crisi financera, sobretot a l’estat espanyol. Fa molt poc dies s’ha presentat l’informe sobre Exclusió i Desenvolupament Social elaborat per Cáritas i la Fundación Foessa (Informe_exclusió). Aquesta informació ens permet comprovar que la realitat social és esfereïdora. Només tres dades:

  • Entre 2008 i 2010, la renda disponible de les famílies ha caigut un 4,5% i la desigualtat en la seva distribució ha augmentat un 9%. La conseqüència és evident: dos anys enrere la renda del 20% més ric de la població era 5,4 vegades més gran que la del 20% més pobre. Ara, els més privilegiats guanyen 7 vegades més. Els rics doncs són els que surten guanyant de la crisi, as usual.

  • Aquest augment de la diferència d’ingressos entre el 20% més ric i el 20% més pobre no té comparació a tota la Unió Europea. L’increment de la desigualtat durant la crisi és el doble de ràpid que a França, tres vegades més intens que a Alemanya i cinc cops més gran que al conjunt de l’Unió Europea.

  • És flagrant la pèrdua de benestar econòmic a la societat espanyola: la taxa de pobresa arriba al 22% de les llars.

A l’informe que va presentar l’OCDE s’expressava una clara preocupació per aquesta creixent divisió social arreu del mon. I molt significativament, l’organisme recomana als països invertir més en polítiques de foment de l’ocupació, en formació i en polítiques socials, augmentar la pressió fiscal sobre els grups amb rendes més altres i garantir serveis públics gratuïts i d’elevada qualitat en educació, sanitat i atenció a les famílies. Revelador del punt on som i de les mesures que adoptem.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volcà islandès

Das Auto

Foc grec