Amnistia i justícia social

Els processos d’amnistia  estan  vinculats a la decisió política de remoure condemnes  judicials prèvies, bé per circumstàncies objectives que fan necessari el perdó o absolució dels condemnats o bé per canvis posteriors en l’organització de la societat i en el propi ordenament jurídic.

En molts d’aquests casos (pensem en les amnisties de condemnats per delictes polítics) la societat percep com a injustes les penes aplicades a aquells que no varen respectar la llei existent en el seu moment. Amnistia i justícia són conceptes que van, per tant, sempre de la mà.

 El nou pressupost de l’Estat aprovat pel govern espanyol ha vingut acompanyat per una mal anomenada amnistia fiscal. Justificant-se en el karma de la necessitat de reduir el dèficit públic a qualsevol preu s’aprova una regularització de capital negre i/o evadit amb unes generoses condicions fiscals.

 En la mesura que els grans evasors són generalment perceptors de rendes altres i sabent que el capital evadit i no declarat prové de guanys o remuneracions per activitats econòmiques no declarades a Hisenda, cal vincular els processos d’amnistia fiscal al concepte de justícia social. És a dir, a una concepció de la justícia estretament vinculada amb la igualtat d’oportunitats.

 La mesura aprovada pel govern permet que els evasors fiscals puguin tributar a un tipus molt inferior al que correspondria segons els tipus de rendes que han obtingut, tant si aquestes provenien del seu treball, dels resultats dels seus negocis o del rendiment obtingut pels seus estalvis. En tots aquests tres casos, els qui religiosament contribuïm al fisc fem un esforç fiscal molt superior al que podran fer aquells altres qui estafen a Hisenda.

La manca d’equitat social és doncs evident. Els qui compleixen la llei (ni que sigui a desgrat) reben un pitjor tractament, de manera que es privilegien els espavilats que han tingut l’oportunitat d’evadir (o no declarar) capital. L’època de rebaixes s’ha estès doncs més enllà de la temporada prevista i ara arriben noves ofertes de primavera: a banda de rebaixar prestacions socials i serveis públics, també afegim  a l’aparador rebaixes selectives per als mags del frau fiscal qui, d’altra banda, no han estat pas condemnats (i, per tant, no requereixen de cap amnistia!) i deixaran ara d’estar perseguits per la inspecció d’hisenda.

El greuge es fa més sagnant quan aquesta amnistia coincideix, i en els mateixos pressupostos per al 2012, amb un augment important dels impostos directes. És a dir, aquells impostos que graven les rendes que obtenim. La distància entre l’oferta de primavera i els paganinis, per tant, es va fent més gran.

La mesura també coincideix amb un agreujament de la desigualtat en el repartiment de les rendes al conjunt de l’Estat, el que perjudica la igualtat d’oportunitats, un dels pilars de l’Estat del  Benestar. Tot i que l’augment de tributació a l’IRPF aprovat té un component progressiu important (que farà pagar més a qui més té), és també evident que l’encariment de molts altres impostos, taxes, tributs i preus de serveis públics (transport, energia, benzina...) empitjora la capacitat de compra dels qui menys tenen i menys reben.

Probablement, molt soroll per a no res perquè aquesta amnistia està destinada a tenir un èxit molt moderat, tal i com va passar amb altres intents anteriors, ja que un cop regularitzat, aquest capital tributaria en el futur a uns tipus encara més elevats que quan va ser evadit i, per tant,l’atractiu de l’oferta és limitat.

Si més no, sorprèn que l’aflorament d’aquest capital no s’hagi vinculat ni a la compra obligatòria de deute públic de l’Estat ni tan sols al finançament específic de polítiques d’impuls al creixement econòmic i l’ocupació, si és que aquestes eren les grans preocupacions del govern.

Amb unes polítiques econòmiques sustentades en la convicció que per a sortir de la crisi l’única solució és empobrir-nos encara més, sembla que tot s’hi val a l’hora de reduir comptablement el dèficit públic i passar l’examen de la troika amb uns copets amables a l’esquena. Si a l’Espanya dels impostos nòrdics i els serveis mediterranis defraudar a Hisenda acaba sortint a compte, es cometrà una imperdonable injustícia social. Ara com ara, sembla que potser sí que hisenda som tots, però no se’ns estima pas a tots igual...