El rescat del Titanic?

Tot just commemorant-se ahir el centenari de l’enfonsament del cèlebre vaixell que fou un referent d’enginyeria naval els mitjans van plens de la possibilitat de que Espanya sigui rescatada amb fons dels seus socis europeus per la seva incapacitat per afrontar el pagament del deute acumulat.

L’analogia amb el transatlàntic no es tan banal ja que fa ben pocs anys les autoritats espanyoles parlaven de plena ocupació i d’èxit del model econòmic. Entre els principals motius del desastre del Titanic es parla de manca d’atenció, maniobrabilitat complicada del vaixell i resposta inadequada a la crisi.  

La probabilitat de rescatar l’economia espanyola genera morbositat als mercats financers no per raons ideològiques o nacionalistes sinó perquè la magnitud del que deuen les administracions públiques (750.000 milions d’euros) equival gairebé a la totalitat del fons de rescat a l’eurozona aprovat pels organismes internacionals. D’aquesta manera, apostar a curt amb el deute públic espanyol (és a dir, esperar que perdi valor) és una estratègia rendible ja que el seu preu cau per la desconfiança en que l’executiu espanyol pugui reconduir ràpidament el dèficit públic. La percepció de que el govern actua per impulsos polítics agreuja encara més la manca de credibilitat. I, al capdavall, hagi o no hagi rescat, l’especulador sap que pel camí de davallada sempre hi haurà oportunitats per a comprar aquest deute a preus més atractius que els d’ara. Tot un negoci.

No és pas doncs la insuficient dotació del fons de rescat ni tampoc la preocupació per la manca de creixement econòmic o l’escandalosa xifra d’atur les que disparen la prima de risc sinó el convenciment dels inversors financers de que és més segur i rendible optar per comprar deute d’altres economies diferents de l’espanyola. I l’estratègia política de filtrar noves retallades a mitjans de comunicació estrangers que posteriorment s’expliquen tard, amb poca concreció i menys rigor davant del Congrés i la societat tampoc ajuda. De fet, em recorda aquells personatges que, a la mínima oportunitat, marquen paquet amb els col·legues però que, al parer de les seves parelles, tenen un comportament decebedor al llit de casa...

En una entrada anterior (l’entrellat de la crisi del deute) explicàvem que per a que el deute públic sigui sostenible cal que el creixement de l’economia sigui més elevat que no pas el nivell del tipus d’interès. En cas contrari, seria necessari que el govern tingués un superàvit fiscal, un cop descomptat el que paga pels interessos del deute. És a dir, els problemes de finançament del deute seran menors si l’economia creix ràpidament, si els tipus d’interès es redueixen, si es retallen els dèficits públics o qualsevol combinació d’aquests tres factors.

Però l’escenari actual és depriment perquè l’ajust fiscal ha induït una recessió però els interessos continuen creixent, de manera que gairebé caldria eliminar tot el dèficit de cop. Així, el govern aposta per augmentar la pressió fiscal i retallar indiscriminadament la despesa pública, també la que millora la productivitat i estimula el creixement econòmic. Sense mesures que activin l’economia i generin ocupació, però, és una estratègia condemnada al fracàs.

Manca de previsió, errors de maniobrabilitat i gestió deficient de la crisi? Sí capità! Però quan parlem de rescats més aviat hauríem de pensar en la necessitat de rescatar les persones que patim les conseqüències de l’ajust (és a dir, els passatgers del Titanic sense dret a bot salvavides). Amb nivells d’endeutament familiar històrics, rebaixes salarials els uns i sense expectatives de trobar feina els altres, empreses que tanquen o fugen, augment de la pressió fiscal sobre la renda per als que paguem i amnistia pels que defrauden, increment general d’altres impostos, taxes i preus públics i retallades en subsidis i prestacions socials, arribar sans i estalvis se’ns farà difícil i l’aigua està glaçada...