Ceguera estratègica

Els grans mestres d'escacs saben diferenciar molt bé la tàctica de l'estratègia. En el primer cas es tracta de seguir una seqüència de jugades que ha de conduir generalment a l'obtenció d'un avantatge concret, com pot ser un guany material. Que l'encert tàctic permeti guanyar o no una partida ja son figues d'un altre paner, ja que no pocs cops acaba com a guanyador d'una partida un jugador que, en algun moment del joc, aparentment es trobava en situació menys favorable.

L'estratègia és quelcom molt diferent. Té a veure amb l'elaboració de plans i objectius que han de dictar els moviments futurs a la recerca d'una posició finalment guanyadora. Als escacs, com a la vida, els millors estrategues són els que sovint acaben duent-se el peix al cove.

Quelcom similar estem observant a una economia espanyola que encegada per l'aparent guany material d'una prima de risc menor està perdent bous i estelles pel camí d'una austeritat irreflexiva. Aquesta setmana s'ha publicat l'evolució de la inversió en recerca i desenvolupament, una informació que ha passat desapercebuda enmig del soroll mediàtic de les eleccions catalanes.

L'any 2011 la inversió en Recerca i Desenvolupament (R+D) al conjunt de l'Estat va caure un 2,8% i els responsable polítics es va apressar a culpar a la crisi financera d'aquest resultat negatiu. La crisi, certament, dificulta a empreses, universitats i administracions públiques finançar un tipus d'activitat que, per molt que es consideri cabdal per al progrés econòmic d'una societat, no acostuma a oferir els seus beneficis d'un any per l'altre. Però és molt il·lustratiu analitzar com han reaccionat les economies de l'eurozona a la crisi pel que fa a les seves inversions en R+D: 

A la taula es pot veure com només en el cas espanyol l'esforç investigador és ara inferior a l'existent a l'inici de la crisi financera. Ni en economies que també han patit durament l'esfondrament del seu sistema financer (com Irlanda) o que partien d'una pitjor situació inicial (Itàlia) el comportament ha estat tan negatiu. I, encara pitjor, les economies que ja lideraven la recerca a Europa ara han agafat un avantatge molt més gran. Mal negoci doncs.

És a dir, mentre els nostres socis comercials reforcen les seves posicions competitives de futur, apostant per inversions que permeten millorar la productivitat de forma sostinguda a Espanya s'opta principalment per recuperar competitivitat per via d'acomiadaments i contenció salarial. Un vell i mal costum.

Resulta més preocupant encara que la política científica a Espanya estigui induint una pèrdua de capital humà i talent de conseqüències imprevisibles sobre el nostre model productiu. Al gràfic es mostra la destrucció de llocs de treball en activitats de recerca que s'ha observat durant 2011:

En només un any l'economia espanyola ha perdut 7.000 investigadors. La davallada ha estat del 4,6% a les administracions públiques i de gairebé el 3% a les universitats. I les coses no van millor per a les empreses: hi ha gairebé un 6% menys d'investigadors menys treballant ara que fa tres anys. 

I quan un pensa en els efectes que hauran tingut enguany les retallades pressupostàries i la recessió econòmica en les inversions en recerca, li sobrevé una suor freda davant els riscos d'una descapitalització creixent. Tot plegat, una mostra més de la ceguera estratègica dels jugadors que seuen davant del tauler pensant-se que guanyaran només pel fet d'actuar amb un posat més desafiant i insolent que el contrincant.