Regressió evolutiva

Al número d’octubre de la revista Investigación y Ciencia, Martin A. Nowak, director del Programa de Dinàmiques Evolutives de la Universitat de Hardvard ens parla de les bondats de la cooperació i l’altruisme que, ben al contrari del que molts poden creure, han esdevingut vitals en l’evolució de l’espècie humana.

La biologia ens explica que sense cooperació cel·lular haurien aparegut organismes vius altament complexos, com és el cas de l’Homo sapiens sapiens. I l’antropologia social, en estudiar els costums, relacions i formes d’organitzar-se dels éssers humans que viuen en societats amb estructures concretes ens mostra que, com animals socials que som, la predisposició a cooperar és inherent al nostre desig de viure en comunitat i compartir una determinada cultura o forma de fer.

La tendència a la cooperació no és doncs un concepte científic estrambòtic. Ben al contrari. Al seu, Nowak ens explica que, a la naturalesa, hi ha diferent mecanismes de cooperació:

- La reciprocitat directa, que té a veure amb la cooperació entre individus que coincideixen reiteradament. És a dir, la cooperació de l’estil avui per mi i demà per tu.

- La selecció espacial, que té a veure amb la presència dominant d’individus que s’ajuden i que, per la seva major prevalença evolutiva, s’acaben imposant i impregnant la seva cultura de cooperació a tot el col·lectiu.

- La cooperació entre individus relacionats genèticament. És a dir, la major tendència a ajudar aquells amb qui t’uneix una determinada relació de parentiu.

- La reciprocitat indirecta, que depèn de la reputació que tingui el necessitat. Aquells que tenen prestigi d’altruistes també disposen de majors probabilitats de que els ajudin quan ho necessiten.

- La selecció de grup, que està relacionada amb aquell tipus de cooperació que sorgeix de posar abans el bé comú del col·lectiu que no pas el guany o interès personal.

A banda de l’aproximació de la biologia o l’antropologia, entre d’altres disciplines, els beneficis de la col·laboració entre  individus també han estat examinats per la ciència econòmica. L’anàlisi de les situacions estratègiques de rivalitat o cooperació on els actors implicats prenen decisions i actuen a la recerca de l’obtenció d’un guany o d’un menor perjudici és l’objecte d’estudi de la teoria de jocs.

Quan analitzem el comportament dels membres de l’eurozona en la crisi financera podem percebre la incapacitat dels actors implicats per a coordinar-se millor i oferir una resposta més adequada a l’escenari de 18,5 milions d’aturats dins la unió monetària.

Tot i els mecanismes de rescat arbitrats i el compromís ferm del BCE amb la supervivència de l’euro, a diari els dilemes que afronten i les accions que emprenen els líders europeus responen més a moviments especulatius d’interès privat que no pas a estratègies de defensa o de millora del bé comú. I els mercats financers són el receptor ideal d’aquestes accions i decisions polítiques especulatives. La dansa de la prima de risc és un bon exemple del dilema del presoner que ens explica com cada actor cau en el parany d’actuar amb egoisme i cercar un millor resultat que acaba sent inferior per a tothom del que seguiria a la cooperació mútua.

A la pràctica, no funciona correctament cap dels cinc propulsors que impulsen la cooperació:

- Els països amb superàvit exterior no estimulen les seves economies per tal d’arrossegar la demanda exterior de les economies més endeutades.

- Mentre públicament es fan anuncis en favor d’una major integració política i d’una desitjable unió bancària, es negocia a la baixa l’escenari pressupostari de la UE per al període 2014-2020 i els països s’acarnissen els uns amb els altres en una lluita per a retallar la seva contribució al pressupost comú.

- S’ignora la petició d’eurobons perquè els països amb major credibilitat als mercats saben que haurien de pagar un tipus d’interès superior a l’actual.

- Les economies amb tipus del deute sobirà menor pressionen al Banc Central Europeo per a que no intervingui al mercat del deute adquirint deute de les economies amb menys credibilitat.

- Les ajudes exteriors a les economies més endeutades es condicionen a l’exercici de polítiques fiscals encara més contractives, amb independència dels nivells desmesurats de pobresa, atur i desigualtat existents.

- Els països susceptibles de ser beneficiats amb un rescat exterior aprofiten la ceguera temporal d’uns mercats financers que han moderat les primes de risc al haver descomptat ja l’arribada del rescat.

- A l’interior d’alguns països, la càrrega de l’ajust recau principalment en els col·lectius socials amb nivells de renda mitjans o baixos.

- Les entitats financeres poden compassar el seu ritme d’adaptació a la crisi amb el suport del capital públic mentre alhora es desmantella el teixit productiu per la manca de crèdit, i l’absència de polítiques que incentivin la inversió i estimulin la demanda agregada.

Aquest exercici de despropòsits és una manifestació deplorable de regressió evolutiva. Afortunadament, Nowak ens recorda que, tot i que els processos de cooperació sovint s’acaben malmeten per l’oportunisme d’algun individu que treu rèdit personal d’actuar de forma egoista, l’esperit altruista preval i les solucions cooperatives tard o d’hora sempre acaben imposant-se als comportaments especulatius perquè atorguen al grup un millor resultat en termes de progrés o supervivència.

Però per a sacrificar interessos personals per un bé comú el requisit indispensable és que els individus estiguin convençuts de que el problema realment existeix i que en el procés està en joc la seva reputació. Negar l’evidència amb la publicació d’escenaris econòmics irreals i girar l’esquena a la gravetat de la fractura social existent fa un mal favor al necessari escenari cooperatiu.