Per què creix el deute públic?

Al document que el govern espanyol ha presentat a l’Eurogrup es preveu que durant l’any 2012 hi haurà un fort creixement de les administracions públiques. En concret, tot i les retallades i la reducció prevista en el dèficit, el govern estima que el deute públic augmentarà en 16 punts de PIB, des del 69,3% de finals de 2011 fins al 85,3% del PIB a les acaballes d’enguany.

Es tracta d’un increment considerable, ja que en els dos anys anteriors (és a dir, entre 2009 i 2011) l’augment acumulat només fou de 15,4 punts de PIB. Aquests setze punts venen a representar un creixement de l’endeutament en un any només d’uns 170.000 milions d’euros fins assolir una xifra acumulada de més de 900.000 milions d’euros.

Com és possible aquesta acceleració tan forta en el ritme de creixement de l’endeutament quan els pressupostos públics es redueixen a mesura que les polítiques d’austeritat s’estenen a tots els nivells de l’administració?

Per a poder contestar aquesta pregunta cal analitzar amb detall les causes de l’increment del deute. Les administracions s’endeuten quan amb els seus ingressos no poden finançar tota la despesa que s’han compromès a fer. És a dir, el creixement del deute és la conseqüència directa de l’existència de desequilibris pressupostaris a les administracions públiques (l’anomenat dèficit públic).

Certament, el dèficit públic que està previst per aquest any contribuirà a augmentar l’endeutament, però només en el 6,3% del PIB. Quines són les causes d’una diferència tan gran? El gruix del creixement de l’endeutament prové d’altres factors:

• Com que estem en recessió econòmica i, per tant, el PIB caurà, la relació entre deute i PIB augmentarà en 0,9 punts només per aquest efecte.
• El fons per a finançar al pagament a proveïdors per part de les administracions territorials (bàsicament, comunitats autònomes i ajuntaments) representa un 2,6% del PIB.
• Els ajuts a les institucions financeres (inclòs el FROB) representa un 4,8% del PIB.
• La contribució espanyola als fons de rescat dels seus socis europeus (Grècia, Irlanda i Portugal) impactarà en un 1,1% del PIB.
• El finançament del dèficit de la tarifa elèctrica contribueix en un 0,3% addicional del PIB.

Per tant, el ritme del dèficit es va reduint a un cost social enorme però l’endeutament esclata, pressionant la prima de risc ja que no paren d’augmentar les demandes de finançament de les administracions públiques bé als seus socis europeus, bé reclamant al banc central europeu la compra directa de deute públic espanyola o bé, sobretot, acudint als mercats financers.

Així doncs, la naturalesa de la crisi financera va transmutant en una crisi d’endeutament públic. Avui, el 30% de tots els passius financers espanyols correspon a les nostres administracions. Era un 20% ara fa només tres anys. Entre 2009 i 2012 famílies i empreses hauran reduït un 8% el seu nivell d’endeutament (uns 170.000 milions d’euros) mentre que el sector públic l’haurà expandit en prop d’un 60% (uns 340.000 milions d’euros).

El més preocupant de l’expansió de l’endeutament públic però no és tant la seva magnitud com el que ens indiquen els seus determinants:

1. El suport públic a la reestructuració del sistema financer, per via de capitalització directa, deute comercial subrogat o aportacions al FROB està previst que representi el 30% del creixement de l’endeutament durant el 2012. El més preocupant és el fet que aquesta estimació probablement es quedi curta. Només els 41.000 milions que finalment se sol·liciten en la primera fase del rescat per al sistema bancari representen gairebé el 4% del PIB, un punt més del que preveia el govern per aquest any. I la sagnia de les entitats financeres no sembla que s’hagi d’aturar aquí.
2. Hi ha dubtes importants sobre la capacitat del conjunt d’administracions espanyoles per a reduir el dèficit del conjunt de l’Estat als nivells compromesos del 6,3% del PIB. A hores d’ara ja sembla evident que algunes comunitats autònomes no podran assolir l’objectiu marcat, per no parlar del dubtes que genera la comptabilitat de l’administració central (a tall d’exemple, només cal consultar l’informe presentat aquesta setmana pel diari El Economista: Article).
3. Una part de l’increment de l’endeutament de l’administració central és per a concedir crèdits a altres entitats públiques, com ara ajuntaments o comunitats autònomes, que pateixen greus problemes de tresoreria i no tenen possibilitat d’accedir als mercats financers, de manera que la realitat és que l’administració central espera recuperar aquests crèdits, a banda dels interessos que cobra. Però, a la pràctica, continua sent deute públic (d’un nivell o un altre de l’administració) i els fons per a pagar proveïdors no actuen sobre les causes dels problemes de finançament de les administracions territorials: (a) la davallada d’ingressos per la caiguda d’activitat econòmica i una estructura de finançament molt deficient, i (b) el pes predominant de la despesa social en el seu pressupost, que no pot ser reconduïda fàcilment a la baixa.
4. De la mateixa manera, el finançament que dona l’Estat al sistema financer en forma de crèdit o aportació de capital també pretén ser recuperat però, en aquest cas, els dubtes sobre la capacitat de devolució del capital públic invertit són molt grans. De fet, les administracions públiques d’altres països europeus encara no han recuperat (ni de bon tros) el capital invertit al seu sistema financer. La socialització del desastre del boom hipotecari doncs pot sortir molt cara.

Les polítiques d’ajustament macroeconòmic estan reestructurant, no pas revertint, l’endeutament del país. Amb l'increment de l'endeutament públic, la petició de rescat o d'intervenció del Banc Central Europeu es fa més difícil d'evitar. I quan la gran majoria de la població ja pateix les conseqüències d’una política econòmica que vol recuperar equilibris perduts destruint riquesa no sembla pas gaire assenyat que el finançament dels deutes de l'Estat vingui de la mà d'ajustos encara més durs. L'economia espanyola necessita més reanimació que no pas repressió.