The harder they fall (Més dura serà la caiguda)

Aquest és el títol d’una pel·lícula dirigida per Mark Robson l’any 1956 i que fou traduïda en aquest Estat com Más dura será la caída. El film tracta del frau al mon de la boxa, amb l’ascens i final dolorós del boxejador Toro Moreno (en el seu moment es va comentar que la pel·lícula es basava en la història real de Primo Carnero). Aquest film és molt recomanable i, d’altra banda, és el darrer en el que va poder participar Humphrey Bogart, qui va morir poc temps després.

El nou any ha començat amb l’anunci d’un fort augment d’impostos per part del govern espanyol. En un context de recessió econòmica, avançat i reconegut fa pocs dies pel mateix Banc d’Espanya, la combinació d’un política fiscal més restrictiva junt amb una política monetària centralitzada a nivell de la zona euro i que actua a impulsos dels episodis recurrents de crisi al mercat del deute sobirà, no fa més que dir-nos a l’avançada precisament això: que hem decidit que la caiguda encara sigui més dura.

Ja hem parlat de la incapacitat de la política monetària per a estimular un creixement econòmic sostingut. Per molt baixos que siguin els tipus d’interès o per molt diner que hi hagi en circulació, sense confiança o expectatives de millors negocis no hi haurà inversió ni creixement, més aviat l’impacte es notarà en les alces de preus. En el cas que ens ocupa, la seva ineficàcia encara és més flagrant, perquè les intervencions del Banc Central Europeu al mercat interbancari i les compres de deute que fa (a contracor) acaben en mans dels governs endeutats o dels bancs que també tenen problemes de finançament. Ajuden doncs a millorar la liquiditat d’aquestes institucions però sense la contrapartida de que aquests diners s’adrecin a polítiques o accions que estimulin l’activitat econòmica.

D’altra banda, el nou govern espanyol debuta amb un augment considerable de la pressió fiscal centrat essencialment en la imposició directa. És a dir, gravant les rendes i les seves fonts. Com era previsible, el gruix de l’increment impositiu rau sobre les rendes del treball. Si bé l’augment de tipus s’escala progressivament d’acord amb els nivells de renda assolida i també es penalitza més el rendiment del capital mobiliari, els efectes i les limitacions d’aquestes mesures són ben conegudes.

Reduir la renda disponible de les famílies en un context recessiu, d’estancament de salaris i d’elevada taxa d’atur no fa més que limitar la capacitat de consum i, per tant, també d’estalvi de la població. Les perspectives de recuperació del consum privat es veuen doncs perjudicades mentre no es recuperi el mercat de treball. Aquest objectiu requereix de més inversió i aquesta no es reactivarà per un major flux de recursos cap el sistema financer ja que la capacitat d’estalvi familiar també es veurà molt afectada. El resultat immediat és un agreujament de la crisi social i econòmica per via de l’estancament econòmic i l'augment de les desigualtats d'oportunitats. Hi ha sortida? Com en tot en la vida, evidentment sí. Les mesures ens condemnen encara més a esperar que sigui la recuperació econòmica d’altres països qui, per via de la demanda d’exportacions i la necessitat de noves inversions, serveixi d'estímul exterior que acabi arrossegant el vagó de cua on hem decidit situar-nos. 

Un parell de reflexions més al voltant de les mesures adoptades. D’una banda, sobre la fiscalitat directa. De l’altra, sobre els motius d’aquesta nova recessió.

L’augment de tributs aprovat és ferotge amb les rendes mitjanes i altes però sempre, recordem-ho, procedents del treball i de l’estalvi. En cap cas, però, hem vist que s’afecti a les grans fortunes ja que cap mesura de les aprovades es refereix a les diferents formes societàries on es refugien els patrimonis i es camuflen les obtencions de rendes de moltes d’aquestes fortunes. Treballar més a Espanya doncs es fa menys atractiu, especialment per a les persones amb major grau de qualificació, amb trajectòries professionals més reeixides o amb més propensió al risc.

Les mesures aprovades contrasten fortament amb la publicació del Bolletí Econòmic del Banc d’Espanya corresponent a desembre de 2011.

Del seu informe sobre l’evolució recent de l’economia espanyola i dels indicadors econòmics que publica se’n pot extreure molta informació rellevant. Avanço aquí només algunes pinzellades:

• Entre gener i octubre, el 45% del dèficit públic de l’administració de l’Estat (el 30% un any abans) s’explicava pels interessos del deute. 
• Al seu torn, el 85% del finançament del deute públic generat en aquests primers deu mesos de l’any (un 75% un any abans i menys d'un 20% fa dos anys) no s’ha efectuat ni pel sector financer ni per cap institució estrangera sinó per part de l’estalvi privat generat a l’Estat. 
• En el darrer any i mig, abans de sentir l’efecte de les mesures acabades d’aprovar, l’estalvi familiar ja ha caigut en 5 punts, perdent gairebé tot l’increment que es va observar entre 2007 i 2009, a l’inici de la crisi financera. 
• L’economia espanyola torna a la recessió, però la veritat és que ja fa tres anys i mig que la demanda nacional (és a dir, la suma del consum i la inversió) cau de forma ininterrompuda. Només el revifament de les exportacions i l’estancament de les importacions (per la manca d’estímuls al consum i la inversió a l’interior del país) va fer que la demanda exterior ajudes a que la economia pogués créixer durant la segona meitat del 2010 i la primera de 2011.

Però tot això ja és història. Més repressió fiscal sobre la renda i l'estalvi de les famílies i menys creixement econòmic als països del nostre entorn ens farà caure per terra de forma encara més dolorosa i depriment. Caldrà esperar notícies millors de l'altra banda dels Pirineus o àdhuc l'Atlàntic.

Pensant en aquells qui donen suport polític a aquestes mesures i recordant la pel·lícula, al final en Toro (qui ignorava els tripijocs) rep una compensació econòmica per part del periodista penedit interpretat per en Bogart (qui, evidentment estava ficat a la pomada). Serà aquest el cas.....?