€sex and the City
La City londinenca fou una de les principals raons esmentades pels analistes econòmics a l'hora de justificar una reacció del primer ministre britànic, David Cameron, davant del seus col·legues a la cimera europea del mes passat que ha fet escriure nombrosos articles sobre la continuïtat del Regne Unit a la Unió Europea.
La transcendència del districte financer londinenc tant en l’economia britànica com en les finances globals és inqüestionable. Des d’aquesta perspectiva seria comprensible l’afany del primer mandatari britànic de defensar els interessos d’un dels principals centres del poder econòmic al seu país. Quin n’és l’entrellat?
La proposta d’introduir uns mecanismes bàsics de control de les transaccions financeres per part de les institucions comunitàries espantà el dirigent anglès, temorós probablement de la reacció furibunda del districte financer londinenc. Només cal observar quina ha estat la resposta de molts mitjans de comunicació de l’illa a l’episodi de la cimera per comprendre el que va passar i comprovar l’alt nivell d’euroescepticisme existent en la societat britànica. Però més que no pas debatre el contingut dels articles sembla més rellevant reflexionar sobre qui sembla tenir el poder real: els financers o els polítics?
La City lidera el mercat del crèdit bancari internacional, les assegurances i les transaccions en derivats, el que genera uns bons ingressos per a la balança exterior del Regne Unit. A la pràctica, la City esdevé un dels principals exportadors del país, generant anualment uns ingressos nets que equivalen al 3% del Producte Interior Brut del Regne Unit.
La seva fortalesa prové de l’expertesa i els avantatges acumulats per la seva llarga tradició com a centre financer d’un gran imperi colonial però sobretot de les favorables condicions de regulació i supervisió, molt més laxes que en el cas de les altres principals places financeres europees. Així, la milla quadrada on se situa el districte financer londinenc està exempta de moltes regulacions i es beneficia de la particular divisió de poders existent a l’illa entre el poder polític i el poder financer que fa que la City estigui pràcticament exempta de control per part del govern i el Parlament britànics.
Aquest ventall ampli de llibertats i privilegis té arrels històriques encara més profundes que els generosos règims forals i dona al districte londinenc un clar avantatge competitiu que no es va veure perjudicat ni per la implementació del mercat únic europeu ni per la posterior creació de l’eurozona. Ben al contrari, l’obertura a la lliure mobilitat de capitals entre les economies europees va fer encara més evidents aquests avantatges comparatius, tot i els canvis regulatoris que es van establint des de fa vint-i-cinc anys.
El flirteig amb la futura unió monetària es va acabar amb les crisis del sistema monetari europeu del període 1992-95 però la temuda arribada posterior de l’euro no va perjudicar els negocis de la City, tot i els problemes econòmics observats per l’economia britànica o la inestabilitat de la lliura esterlina al mercat de divises.
Amb el morbo d’allitar-se amb el nou veí del barri de les divises (l’euro), més jove i atlètic, però sense renunciar a l’amant generós de tota la vida (el dòlar) ni prescindir de la seguretat de la parella convencional (la lliura) la City assumia els riscos d’una relació amb resultats incerts. Però el pas del temps ens ha posat de manifest que, per als col·legues europeus, les antigues colònies i l’amic americà, el districte londinenc continuava sent un lloc magnífic per a fer negocis internacionals.
Així, tot i les discussions periòdiques entre els representants polítics de l’illa i els seus socis comunitaris, la relació donava prou satisfaccions a totes les parts per continuar vivint la seva doble vida: l’economia britànica patia i la lliura perdia protagonisme però la City s’enriquia. Però l’idili sembla perillar quan ara es parla de regular més el negoci.
El matrimoni que ha sustentat la còmoda vida de la City està trontollant pel cansament d’estar al costat d’un marit en hores baixes i que no té el vigor del passat. Fa temps que les alegries del districte no provenen del que passa a casa sinó que resulten de les visites de qui sedueix pel seu atractiu. Així, quan ara sent que se li volen imposar noves restriccions, la seva seguretat i confiança l’abandonen. Però més temibles semblen les amenaces d’algunes noves competidores en el joc financer, joves, asiàtiques i amb una energia emergent...
Trobareu la visió liberal dels problemes que afronta la City a un article recent del The Economist: http://www.economist.com/node/21542398
Caldrà seguir els episodis següents!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada