Rigor Mortis (I): l'austeritat destructiva
Ja durant la crisi del Sistema Monetari Europeu de l’inici de la dècada dels 90 i els anys següents de convergència nominal prèvia a l’adopció de l’euro va fer fortuna l’expressió “Benvingut el rigor, mentre no sigui mortis” per a referir-se a l’obsessió d’algunes economies europees per afrontar els problemes d’ocupació, creixement i productivitat per mitjà de polítiques restrictives que ajustessin ràpidament els desequilibris monetaris i fiscals que algunes economies evidenciaven, en termes d’inflació, dèficit i deute públic.
En aquell context, les fortes devaluacions de les monedes dels països amb més desequilibris monetaris van permetre una sortida àgil de la crisi a les economies més afectades que, en un primer moment, patiren una explosió de les seves taxes d’atur i, en conseqüència, també un empitjorament dels desequilibris existents als seus comptes públics. Però els mecanismes que, en aquell moment, ajudaren a una ràpida reacció i obriren pas a una època de creixement important no estan actuant en l’actualitat. Ni es deixa que la cotització de l’euro al mercat de divises assumeixi l’abast de la crisi ni es modula l’evolució de la política fiscal i pressupostària al ritme en que evoluciona la conjuntura econòmica i, en particular, l’ocupació. Així, la política fiscal té un comportament contra natura, en actuar de manera pro-cíclica. Quan hi ha crisi i expansió de l’atur, es pugen taxes i impostos i ers retallen inversions, serveis i prestacions socials.
Quina és l’estratègia última dels gestors econòmics? En no poder devaluar les monedes d’algunes economies de l’eurozona (ja que no existeixen) s’opta per ajustar-se amb decreixement, menys ocupació i nivells salarials més baixos. La reforma laboral que s’anuncia per a la setmana vinent probablement anirà en aquesta direcció. I si, a més, hi ha emigració de treballadors (preferentment qualificats) des dels països on la crisi és més intensa cap a les economies en millor situació doncs millor que millor per als partidaris de l’ajust.
Hi havia alternatives, evidentment. La més important són la coordinació i els mecanismes de transferència de fons entre economies, de manera que l’impacte de la crisi es distribueixi de forma més equitativa dins la unió. La clau de volta és la inversió d’aquests fons en polítiques que estimulin l’activitat econòmica a les zones més deprimides. Però l’absència d’una política fiscal i pressupostària unificada a nivell de la zona euro dificulta aquesta opció i la deixa a la voluntat de les parts. I si la solidaritat depèn del voluntarisme, qui se’n ressent és l’equitat perquè quan hi ha crisi ja sabem que tothom acostuma a mirar per si mateix. Alternativament, l’impuls de polítiques de demanda als països menys afectats per la crisi ajudaria, per mitjà del comerç exterior, a generar un efecte d’arrossegament cap a les economies de l’eurozona que, d’altra banda, són els seus principals socis comercials. Però l’opció alemanya és preferir l’ajustament dur i l’aposta per un euro estable, fins al punt d’arribar a l’absurditat d’interessos negatius per al seu deute públic.
Tot plegat, res de nou en l’univers econòmic. Que l’austeritat genera recessió i ens durà finalment a una sortida lenta i depriment de la crisi és ben sabut. Si de cas, l’evidència de que està sent reconegut cada cop per més economistes.
A tall d’exemple, dues aportacions:
· Primer, un enllaç a l’article revelador al New York Times de Paul Krugman, professor de la Universitat de Princeton, sobre la inoportunitat d'aquestes polítiques i que ha reproduït El País (traduït al castellà) en la seva edició d’avui:
· Segon, el vídeo del professor Mark Blyth, del Watson Institute de la Brown University on de forma molt visual explica els factors determinants de la crisi del deute i discuteix el suposat sentit comú de les polítiques d’austeritat i el seu impacte en termes d’equitat:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada