Vol ras
Esperpèntica setmana protagonitzada per la companyia Spanair, amb la cancel·lació sobtada de les seves operacions, l’amenaça d’acomiadament dels seus 2.000 treballadors i l’anunci de sancions milionàries per part del Ministeri de Foment, tot just 48 hores després d’haver anunciat un acord imminent per a l’entrada de la companyia Qatar Airways en el seu accionariat amb una participació del 49%.
Des d'aquests dos enllaços podreu descarregar les intervencions de Ferran Soriano, el president d’Spainair, a RAC1 el dimecres i dijous passats. En la primera, a banda de parlar del seu futur professional i comentar l’actualitat del Barça, expressa la seva satisfacció amb l’evolució de la companyia i el seu optimisme en unes negociacions que en acabar el dia estaven trencades.
L’endemà, amb la crisi ja esclatada, nega la situació de fallida de l’empresa i parla del greuge comparatiu amb les ajudes públiques que, en el seu moment, va rebre Iberia. Menys de vint-i-quatre hores més tard, i sense avís previ, l’empresa anunciava la finalització de les seves activitats per manca de viabilitat, generant el caos al principal aeroport català.
L’aventura catalana d’Spanair, iniciada fa un parell d’anys en recuperar una companyia que va fracassar en el seu intent d’esdevenir competència real a Iberia fou celebrat com un exercici d’implicació de la tan nostrada societat civil catalana. Aquesta implicació fou esperonada per la participació directa del govern català en l’accionariat d’Spanair i sustentada en l’objectiu estratègic d’aconseguir desenvolupar la flamant T1 del Prat com a hub de vols intercontinentals.
Els resultats obtinguts amb aquesta iniciativa han estat apreciables, en termes de quota de mercat (més de 4 milions de passatgers anuals per al Prat) però amb un cost considerable per als pressupostos públics (Generalitat i darrerament l'Ajuntament de Barcelona). La situació financera de l’empresa probablement ha patit els efectes d'una orientació estratègica inadequada, de la competència dels operadors de baix cost i de les dificultats per obrir noves rutes internacionals. Però, de fet, les demandes recurrents de nou capital no són gens estranyes en un sector d’activitat d’alt risc que requereix de grans inversions i que, en el seu moment, es va construir i evolucionar a partir de la creació de companyies de bandera de propietat estatal.
El pas enrere de Qatar Airways com a soci industrial estratègic de la companyia aèria respon als seus temors de que la polítiques d’austeritat aplicades pels governs europeus condicionin la capacitat (i la voluntat) de la Generalitat d’aportar més capital públic a la companyia i de que la comissió europea impedeixi aquestes ajudes també en base a les polítiques de defensa de la competència.
La visió neoliberal imperant fa que les polítiques industrials de caràcter més selectiu i estratègic siguin història, el que fa encara més gran el greuge comparatiu amb Iberia. I l’endarreriment de l’entrada de les institucions catalanes en la gestió dels aeroports catalans, anunciada aquesta mateixa setmana, ens mostra els aires poc autonomistes del nou govern estatal i llença un nou gerro d’aigua gelada a les aspiracions de l’economia catalana per enfortir la seva connectivitat econòmica i estratègica amb l’exterior. Ens hi conformarem?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada