Pensar Catalunya avui (I)

Us reprodueixo la meva intervenció en la introducció a l'acte que ahir vàrem celebrar a l'edifici de l'Antiga Audiència de Tarragona, en el marc de la jornada sobre economia organitzada per la Fundació del congrés de Cultura Catalana:

"En primer lloc, voldria agrair a la Fundació la seva amable invitació per a participar en aquest acte. També aprofito per a felicitar la iniciativa i, en particular, la capacitat per congregar ponents de tan nivell per a parlar del futur econòmic del nostre país.

Els confesso que és una oportunitat per recordar el moment en que, fa quinze anys, vaig rebre l’encàrrec de la Fundació per fer una revisió històrica del que havia passat en l’economia catalana des de l’any 1977 i sobretot de mirar cap endavant.

En revisar el contingut de la ponència d’economia i les recomanacions es nota el judici implacable del pas del temps. I no només sobre les idees sinó també sobre el ponent mateix.

Fora bo potser recordar el que, quinze anys enrere, eren els trets més ressenyables de l’evolució econòmica del país i quins eren els reptes de futur que, en aquell moment, es consideraven més crucials.

El tret més característic en aquell moment era indubtablement la internacionalització creixent de l’economia catalana. El grau d’obertura exterior augmentava sense aturador i el punt de referència de les nostres activitats s’anava situant més enllà del tradicional mercat interior espanyol. També el món era el referent per a obtenir recursos i ens beneficiàvem de l’arribada de  capital, de tecnologia i de coneixement associats a la inversió directa exterior.

Al seu torn, els mecanismes de transmissió econòmica internacional es deixaven sentir i el cicle econòmic català s’acompassava cada cop més al cicle europeu. Catalunya va saber afrontar l’adhesió a les comunitats europees i la implementació del mercat únic amb il·lusió i encert, de manera que el resultat de tot plegat fou un notable augment en els nivells de renda i de benestar de la major part de la població.

Però l’obertura a la competència internacional també tenia una cara menys amable. La liberalització dels intercanvis comercials va exigir una reestructuració profunda de les activitats productives del país, amb un lent procés de canvi en les especialitzacions industrials tradicionals cap activitats més intensives de coneixement que va impactar en els nivells d’ocupació, sobretot en les comarques menys protegides per les economies d’aglomeració que es generaven a l’entorn de la gran Barcelona. I tot i que la base econòmica del país es sustentava en la indústria, Catalunya evidenciava una terciarització creixent de la seva economia, que exigia també la modernització d’activitats de serveis molt arrelades al país com el turisme o la xarxa de distribució comercial.

Precisament, saber donar una resposta competitiva a les exigències de l’economia global era percebut llavors com el repte principal de futur, en un moment en que ja es percebia la pressió de la competència global i s’intuïen les pèrdues d’autonomia de política econòmica derivades de la futura unió monetària. Es reclamaven doncs polítiques més favorables a la competitivitat.

Un segon repte era d’encaix. O, millor dit, de doble encaix. D’una banda, i mirant cap endins, una necessitat d’encaix que resultava d’un sistema de finançament autonòmic deficient i discriminatori. De l’altra, mirant més cap enfora, d’un disseny de la futura unió monetària que s’oblidava de centralitzar les polítiques fiscals i distributives. A totes bandes, doncs, semblava que s’havien ignorat els principis bàsics del federalisme fiscal. I el dèficit fiscal ja emergia llavors com una rèmora injusta per al progrés del país.

Un tercer repte, molt vinculat a l’anterior, era el dèficit d’inversió pública existent que, un cop passat l’oasi dels Jocs Olímpics, amenaçava amb escanyar les possibilitats de desenvolupament de l’economia catalana. Conjuntament, el sobre-esforç de solidaritat interterritorial i, sobretot, la dificultat per finançar degudament la provisió de serveis públics estressaven la societat catalana i exigien un major activisme i finançament al sector privat.

Finalment, no menys important, s’expressava la preocupació pel funcionament del mercat de treball. El model econòmic no era capaç, ja en aquell moment, d’aprofitar tot el talent existent al país, d’ajustar els requeriments professionals amb els coneixements adquirits al sistema educatiu, de crear llocs de treball amb més valor afegit i, per tant, d’oferir oportunitats de feina més atractives i ben remunerades. L’economia catalana patia fa quinze anys de les xacres de l’atur juvenil i de l’atur persistent i de llarga durada, el que percebia com un altre llast per al futur del país.

Es reclamaven doncs polítiques que afavorissin la creació de capital humà, la inversió en capital físic i tecnològic i una millor connectivitat amb el món.Han passat quinze anys, l’economia ha tingut els seus alts i baixos, el país ha progressat, probablement s’ha avançat més en alguns d’aquests temes que no pas en altres i, al capdavall del camí, hem acabat al rovell de l’ou de la crisi financera. I ara som aquí en un moment que per força serà històric. 

Els ponents ens parlaran probablement més de present i de futur que no pas de passat. Confesso que a vegades un té una certa sensació de ser una mica al dia de la marmota, aquell en el que es torna a repetir el que ja va passar ahir, i es pregunta si aquells reptes de futur de l’economia catalana que expressava la Fundació vint anys després del primer congrés són gaire diferents dels que tenim avui i, en qualsevol cas, confia en que aviat deixin de ser motiu de preocupació. 

Sigui quin sigui l’esdevenidor, una de les virtuts que té poder repassar la nostra història recent és que serveix per adonar-se de la capacitat que sempre ha demostrat la societat catalana per a superar tots els entrebancs.

Deixin-me acabar doncs amb un missatge molt optimista.

Moltes gràcies!"

Un cop disposi d'accés a l'enregistrament de l'acte, us en faré partíceps mitjançant una nova entrada al bloc.