Vergonyes fiscals

La publicació aquesta mateixa setmana de l’oficina estadística de la Unió Europea (Eurostat) de dos informes amb les dades més recents sobre les finances publiques europees ha posat al descobert algunes vergonyes de la política econòmica espanyola.

Sembla com si el dogma de les retallades públiques hagi esdevingut el principi de causalitat universal que ens conduirà a un destí superior. Aquest nou karma ens duu a una reencarnació en encara no sabem ben bé què, però segur que de tot plegat en sortirem més pobres que abans.

El pitjor de les obsessions dels governants, però, és que acaben afectant la seva consciència, fins al punt de confondre desitjos amb realitats i a voltes situen el rigor de les seves anàlisis per sota del llindar mínim del sentit del ridícul.

Mentre al congrés s’aproven els anomenats pressupostos més socials de la història, fora bo abstreure’s de la conjuntura actual i fer una mirada enrere al passat recent. És a dir, conèixer el lloc d'on venim. A Europa, el canvi en l’orientació de la política econòmica impulsat des dels primers mesos de 2010, un cop es percep que la situació financera grega és insostenible, en favor dels ajustaments fiscals ha permès reconduir la tendència expansiva dels dèficits públics, ja molt compromesos en aquell moment pels ajuts públics als sistemes financers nacionals i pels efectes negatius de la conjuntura econòmica recessiva.

D’aquesta manera, entre el 2009 i 2011 en el conjunt de la Unió Europea dels 27 el dèficit públic s’ha reduït en 2,5 punts de PIB (d’un 6,9% a un 4,4%), resultant d’una correcció de dos punts en el pes de la despesa pública i d'un augment equivalent a mig punt de PIB en els ingressos públics.  

Però l’escenari espanyol ha estat molt diferent. D’una banda, perquè el punt de partida és molt superior (11,2% del PIB). De l’altra, perquè la reducció observada és comparativament menor. De fet, l’any 2011 els comptes del conjunt de l’Estat es tanquen definitivament amb un desajust del 9,4% del PIB. És a dir, un dèficit de 100.402 milions d’euros que és gairebé idèntic a l’any anterior. 

El més significatiu, però, és l’evolució dels comptes públics durant els dotze darrers mesos, és a dir, ja ben entrada la política econòmica del nou govern de l’Estat. En aquest període, el deute públic ha crescut en 99.100 milions d’euros, és a dir, gairebé un 10% del PIB fins a situar-se a nivells del 76%, gairebé el doble que l’any 2008.

Ara sí, doncs, entre tots ho hem aconseguit: efectivament, tenim un problema d’endeutament públic. I tot i que probablement, amb l’augment de l’IVA i la contenció de despeses del darrer trimestre, les xifres de dèficit públic a Espanya tendiran a moderar-se seria molt poc assenyat creure’s que se situarà en l’objectiu establert del 6,3% del PIB.  

I si el nostre karma no és gaire engrescador, caldria preguntar-se on rau el problema. Què hem fet tan malament? Fora bo comparar la situació de les finances públiques actuals de les economies europees amb les de l’any 2007. És prou revelador:

Al gràfic que s’acompanya es pot observar una fotografia molt precisa: mentre que a la Unió Europea l’expansió del dèficit és responsabilitat del creixement de la despesa pública, l’augment del dèficit a Espanya és resultat tant del creixement de la despesa com de la davallada dels ingressos públic.

I vist que, tot i l’augment de la pressió fiscal durant 2012, les xifres de dèficit públic continuen sense control a Espanya caldria preguntar-se si el focus està ben realment ben orientat. Sembla molt millor incidir sobre la base impositiva, és a dir en l’activitat econòmica. Estimular fiscalment la inversió de les empreses exportadores, alleugerir la càrrega impositiva sobre els qui menys tenen, equiparar les tributacions del treball i el capital i fer aflorar rendes, patrimonis i activitats que viuen i es reprodueixen còmodament mentre s'oculten al fisc no només facilitaria una ràpida correcció dels desequilibris, també situaria les finances públiques als nivells de benestar que pertoquen a una economia digna del model europeu. I com a mostra un trist botó de la nostra realitat:

Si el pes dels ingressos públics a Espanya fos equivalent al dels nostres socis europeus, el dèficit probablement seria història. Un petit exercici de simulació ens podria ajudar a entendre millor el cas. La taxa d'ocupació a Espanya era l'any 2011 set punts inferior a la mitjana de la Unió Europea (61,6% per 68,6%). Aquesta diferència representen 2,2 milions de treballadors menys. Si aquestes persones trobessin feina i paguessin els impostos corresponents en IRPF i cotizacions socials al valor mitjà de tributació, el dèficit públic actual es reduiria en un 30%, tot això sense tenir en compte els estalvis que també es generarien en subsidis d'atur.
 
Molts es pregunten doncs a quants llocs de treball, prestacions socials i salaris més haurem de renunciar abans que hisenda siguem realment tots i s’aturi la fúria destructora del Leviatan enfollit que tot ho vol retallar? Sòcrates deia que la saviesa rau en reconèixer la ignorància d’un mateix. Fora bo posar-hi, abans de no gaire, una mica de saber a tot plegat.