L'enginy del mercat

Tornem del període de vacances d’estiu, amb ànims renovats i amb petites millores de la conjuntura econòmica previsibles, en estar associades al bon comportament de l’activitat turística.

Voldria començar la nova temporada, tot recordant la part final d’un vídeo molt conegut corresponent al programa The Last Laugh Show de la BBC que es va emetre el mes d’octubre de l’any 2007.

Us reprodueixo, traduïda al català, la part final d’una entrevista entre dos humoristes del programa, representant un d’ells a l’entrevistador i l’altre a un banquer d’inversions, comentant les acuses de l’esclat de la crisi financera. En aquest enllaç el podreu veure íntegrament: http://www.youtube.com/watch?v=tAAI0h9aFSo

. 

-Es pot evitar el col·lapse financer? 

-Es pot evitar si els governs i els bancs centrals ens tornen a nosaltres , els especuladors financers, el diner que hem perdut.


-  Però, això no seria recompensar la cobdícia i l’estupidesa?


-No, no. Seria recompensar allò que el primer ministre Gordon Brown va dir l’enginy del mercat...


- Sí, però...


-  No volem aquest diner per gastar-ho en nosaltres mateixos sinó per a continuar en el mercat, comprant i prestant com sempre, com si res hagués passat i no tenir que passa massa en això...


- D’acord, sí. Però, si passés el pitjor, i no aconseguiu aquest diner, que succeiria llavors?
  
   - Bé, llavors... doncs hi hauria un altre crash al mercat i llavors et diria el que la gent com jo diu sempre, que no som nosaltres els que patirem sinó el teu fons de pensions.

Sis anys més tard, som on som i estem com estem. M’ha vingut al cap aquest vídeo en llegir l’informe presentat pel Banc d’Espanya sobre el cost en fons públics del procés de recapitalizació del sistema financer espanyol.

Entre els anys 2009 i 2012, les institucions financeres de l’Estat han rebut 61.366 milions d’euros d’injeccions de capital públic. És a dir, un suport equivalent a mes del 6% del PIB, per tal de que aquestes institucions emprenguin plans de reestructuració i sanejament per tal de purgar les seves errades de gestió durant el boom immobiliari.

En aquest enllaç trobareu l’informe complet: Cost Públic 2009-2012

Però la contribució solidària de la societat a la reestructuració bancària no s’acaba pas aquí. En aquesta xifra no s’inclouen ni els avals de l’Estat a les emissions de valors que fan les entitats financeres ni les garanties atorgades sobre alguns valors d’actius traspassats entre entitats ni tampoc l’aportació pública al banc dolent. Si suméssim tots aquests conceptes, la implicació pública en el procés podria superar els 100.000 milions d’euros. A hores d’ara ja se sap que 6.500 milions d’euros invertits ja no es recuperaran per la tresoreria de l’Estat.

L'acte de germanor que, entre tots, estem fent amb els nostres bancs és doncs considerable. Com avaluar aquest esforç? Xifres similars sorgeixen de sumar la caiguda en els mateixos anys (2009-2012) de la inversió pública (28.000 milions menys) i de la renda disponible per les famílies (53.000 milions menys), perjudicades per la caiguda de les rendes, l’activitat econòmica i l’ocupació. I com deia el banquer de l’sketch, a més haurem de patir per les pensions...