Calendes gregues

Els historiadors ens expliquen que l'expressió ad kalendas Graecas (per les calendes gregues) es vol referir als creditors morosos que probablement no pagaran mai els seus deutes. Com que les calendes es referien al primer dia de cada mes en el calendari romà, un calendari que els grecs no feien servir, l'expressió va anar fent fortuna com a sinònim de “mai no cobrarem...”.

En clima d'economia intervinguda, a poc més de dues setmanes d’unes eleccions gregues que ens afectaran més del que ens pensem (i probablement del que voldríem), amb una tempesta desfermada als mercats del deute sobirà i uns organismes internacionals que permanentment criden a l'ordre al govern espanyol, moltes mirades interessades convergeixen sobre les economies del sud continental per afanyar-se a cridar el mal temps de la ruptura de l'euro.

S'atorga al deute públic la càrrega de la prova i Grècia és l'ase preferit de tots els cops. Les bastonades però no són gaire justes. L'any 2011 l'economia de l'eurozona, en el seu conjunt, havia aconseguit estabilitzar el volum de deute públic al voltant del 86-87% del PIB. En una entrada anterior al bloc (L'entrellat de la crisi del deute)  ja explicàvem que per aconseguir que el deute fos sostenible quan el tipus d'interès del deute és més elevat que el creixement de l'economia (inclòs l'efecte de la inflació), cal compensar-ho generant un saldo primari positiu, és a dir, un superàvit en els comptes públics, un cop descomptats els interessos del deute.

La sostenibilitat del deute de l'eurozona es començava a garantir quan l’any passat el creixement nominal de l'economia pràcticament era equivalent al cost mig de finançament del deute públic (a l'entorn del 2,5-3% en ambdós casos). D'aquesta manera, l'augment en l'endeutament públic fou la conseqüència estrictament d'un petit dèficit primari (de l'1,1% del PIB). Aquest dèficit era molt inferior al d'anys precedents, indici de que s'avançava en la bona direcció. La recuperació d'ingressos públics en alguns països i les polítiques d'austeritat en tots ells varen permetre que la zona euro s'aproximés a una situació propera a l'estabilitat.  

Els gràfics ens mostren la situació que teníem l'any passat en comparació amb el punt més alt de desequilibri als comptes públics i l'esforç efectuat per cada país. Es pot comprovar doncs com algunes economies del sud d’Europa han dut a terme un ajust contundent i molt ràpid, en particular Portugal i Grècia. Sí, la injuriada Grècia. De fet, la seva capacitat de retorn a l'equilibri primari estava sent molt superior a la irlandesa o l'espanyola.

Però la política de rescats selectius no ha estat de franc. El preu imposat, en forma d'un ajust fiscal molt més contundent a tota l'eurozona, ha dut a una recessió econòmica que ha agreujat la situació preexistent. D'una banda, perquè l'economia s'ha estancat i amb ella han caigut els ingressos públics i augmentat la demanda de prestacions. De l'altra, perquè en un context d'activitat econòmica deprimida, atur i descens dels ingressos familiars és molt més difícil poder retornar el deute privat.

El resultat és ben conegut. S'encerta en transferir recursos i acordar una quita del deute públic grec en mans privades (sobretot, bancs alemanys i francesos) però, a canvi, es vinculen la injecció de nous fons exteriors a un sistema financer i unes finances públiques gregues assedegades i en perill d'extinció i les possibles quites addicionals de deute a l'adopció de noves mesures d'ajust en la despesa pública i d'increment en els tributs. Tot això en un context de profunda depressió econòmica.

La percepció de que Grècia no podrà pagar és tan general entre els inversors que els tipus d'interès del deute grec estan per sobre dels anteriors a l’euro. El país ha perdut tota la credibilitat aconseguida amb la unió monetària, el que fa preguntar a molts dels seus ciutadans quins són, ara com ara, els avantatges de la moneda única. I es menysprea que la societat grega ha fet una part important de la seva feina: gairebé tot el dèficit públic actual és conseqüència dels interessos del deute. Ara, tothom creua els dits esperant els designis favorables del déu entremaliat de les urnes.

L'error de càlcul polític prové de fer-nos transitar cap a l’infern de la inconsistència econòmica. La crisi del deute reapareix rabiosa quan l'esforç d'ajust fiscal fet pels països esdevé inútil perquè els tipus d'interès del deute (6,5% a Espanya, 12% a Portugal o 29% a Grècia!) conviuen amb caigudes de l'activitat econòmica i l'ocupació. I, per tant, la cursa per reduir deute va esdevenint, a cada pas, una missió més impossible. Qui vol adquirir doncs un actiu poc fiable?

Si pensem en quin superàvit fiscal primari haurien d'assolir per a compensar la diferència entre aquests interessos i un creixement econòmic inexistent veurem l'absurditat de l'estratègia adoptada. El que està passant no és responsabilitat únicament de la pressió d'uns creditors que legítimament decideixen invertir els seus estalvis en actius d'unes economies i no pas en les d'altres que els hi mereixen molta menys confiança. També hi tenen a veure (i molt) aquells qui amb les seves polítiques fan que cada cop ens sigui més difícil poder retornar el que devem. A diferència de la Grècia clàssica, els nostres calendaris han heretat i adaptat les calendes però probablement molts creditors perceben que només podran cobrar el deute la setmana dels tres dijous...

El cas espanyol, en particular, és sagnant. Si bé la clau de volta de la crisi és el deute privat, l'epicentre del terrabastall és en el deute públic. La incertesa sobre el valor real dels actius dubtosos del sistema financer, la disparitat de xifres i solucions adoptades als episodis de crisis bancàries, l'aflorament recurrent de dèficits públics ocults, el dragon khan de la política fiscal, l'absència de rendició de comptes a molts nivells, la deixadesa de funcions d'algun organisme regulador, la manca d'estratègia de creixement econòmic o la rebequeria de rebutjar uns fons de l'exterior que són indispensables fan perdre la confiança dels creditors estrangers, encrespen els socis europeus i òbviament encareixen el finançament del deute. Aquests comportaments de risc són els que engreixen cada dia la prima que ofega les artèries de l'economia. Malgrat tot, hi ha sortida: cal una dieta econòmica molt més saludable (figues d'un paner que tastarem en una altra entrada al bloc).