Risc immoral

El concepte econòmic de risc moral fa referència al comportament diferent que tenen els agents quan saben que se’ls farà responsables de les seves accions.

Quan es percep que les decisions desencertades no tindran conseqüències per a qui les adopta, tot i els efectes negatius que generin en la societat, es fàcil intuir que el comportament de les persones, institucions o corporacions serà menys acurat i responsable ja que saben que el cost dels seus errors serà assumit per algú altre.

A l'origen de la cisi financera a Espanya hi ha l’esclat d’una bombolla immobiliària inflada durant molt de temps. A una banda, bancs i caixes que han concedit crèdits (sovint endeutant-se elles mateixes amb altres entitats) sobre la base d'hipotecar unes propietats molt sobrevalorades. A l’altra, promotors, immobiliàries i particulars a qui la crisi econòmica, la davallada del valor d'aquests actius i les polítiques d’austeritat fan que difícilment puguin tornar el que deuen.

Quan algú ha adquirit un producte a un preu desorbitat i algú altre li ha deixat diners per fer-ho som davant d’un exercici de gestió imprudent i poc responsable que, quan el mercat ajusti els preus al seu valor real, hauria de ser penalitzat.

El gruix de la pena per aquesta imprudència, però, només l'està afrontant el deutor hipotecat. En canvi, en lloc de fer assumir bancs i caixes la part d'ajust econòmic que li pertoca hem optat per socialitzar entre tots els seus problemes i alentir una reforma del sistema financer que és inevitable.

D'aquesta manera, facilitem amb recursos públics la conversió de caixes en bancs (si convé amb oportunes fusions o adquisicions prèvies) a la recerca d'una recapitalització que no arriba mai perquè ningú no vol invertir en entitats plenes d’actius sobrevalorats, o bé els hi atorguem crèdits amb fons públics o bé fins i tot invertim en elles injectant directament capital des de les administracions.

I bé per la via d’esdevenir finalment accionistes o creditors, la realitat és que amb recursos públics s'estan adquirint actius de valor dubtós. Al final del camí, probablement l’Estat no podrà recuperar tot l'import dels crèdits atorgats i es malvendran a baix preu les seves participacions en el capital d'aquestes entitats, de manera que els pressupostos públics en patiran les conseqüències desfavorables. Sigui com sigui, entre tots assumim els errors de gestió d’uns pocs.

Es justifica el tractament privilegiat que s’atorga a les entitats financeres en base a dos arguments: el seu rol de canalitzadors entre l’estalvi i la inversió i la voluntat de protegir als estalviadors. Però la deficient gestió econòmica de la crisi no està fent que el diner públic injectat al sistema financer es transformi en nous crèdits per a la inversió i al capdavall sembla que es pretengui protegir més als accionistes de les entitats o els seus mals gestors que no pas als seus clients o proveïdors, coberts parcialment els uns amb el fons de garantia de dipòsits i prou penalitzats els altres en tenir que afrontar les seves hipoteques.

I si els errors de gestió d’una empresa privada no penalitzen els seus accionistes i uns directius molt ben pagats i no se'n assumeixen les pèrdues reals, l’efecte de risc moral és evident. Però la dimensió moral sobrepassa el problema estricte de la crisi immobiliària i té repercussions socials molt més àmplies pel biaix ideològic de la política europea. Els rescats bancaris es fan en un context de recessió econòmica, caiguda de rendes i nivells escandalosos d'atur, tots ells agreujats per una política econòmica obcecada en reduir ràpidament el dèficit públic.

Si no fos per les seves greus conseqüències socials, les paradoxes de l'estratègia econòmica adoptada tindrien una certa comicitat. Uns països de l'eurozona exigeixen més rigor pressupostari als altres per a contribuir als fons de rescat perquè volen evitar el risc moral de que aquests es desentenguin dels seus errors de gestió dels recursos públics, un fet que precisament s'utilitza per a justificar les polítiques d'austeritat i ajust fiscal. Però, en canvi, a l'interior dels països s'ignoren els efectes de risc moral quan es socialitzen els errors privats de gestió de les entitats financeres.

A l’eix del debat econòmic no se situen les estratègies necessàries per a recuperar vitalitat econòmica i aprofitar millor els recursos disponibles sinó quins tributs augmentar, quines noves taxes crear o quines prestacions i serveis retallar per tal de reduir deute i pes econòmic del sector públic. Mentre això passa, s’injecten recursos públics a entitats privades mal gestionades sense explicar els seus efectes en l'endeutament públic ni les distorsions econòmiques que originen.

Es penalitza una societat presumptament malgastadora, condemnant-la a ajustar a la baixa el seu nivell de vida i les seves expectatives de futur però no es penalitzen alguns responsables del malbaratament. Pitjor encara, justifiquem retallades d'inversions i prestacions socials i encariment de serveis i tributs pel mantra de les bondats d'una austeritat desmesurada que no condueix a cap nirvana sinó a més desarrelament social i una indignació creixent d’efectes polítics impredictibles.