Viabilitats econòmiques

Ahir va sortir publicat al Diari de Girona un article on diferents economistes expressem el nostre parer sobre la viabiltiat econòmica d’una Catalunya independent, a petició del mateix diari i com a resultat de l’aparició d’estimacions sobre els enormes avantatges o les calamitats que acompanyarien la segregació política de Catalunya de la resta de l’Estat.

En aquest enllaç podeu consultar l’article: Article_DiarideGirona

 Al mateix article es fa referència a aquest estudi de la Fundació CatDem elaborat per les professores Núria Bosch i Marta Espasa de la Universitat de Barcelona: Estudi_UB

Per la meva part, a continuació us reprodueixo el contingut sencer de la meva aportació:

 

Evidentment una Catalunya independent és viable econòmicament. La riquesa i viabilitat econòmica d’un país no depèn de la dimensió de la seva població sinó del talent i creativitat de la seva gent i de saber fer un ús productiu dels seus recursos i polítiques adequades. 

El nostre entorn està farcit d’exemples que ens mostren com grandària i riquesa no van sempre de la mà però els casos d’èxit de països petits sovint estan relacionats amb la disponibilitat de recursos naturals o bé amb la capacitat d’especialitzar-se en activitats molt productives. Aquest darrer hauria de ser necessàriament el cas català: en no disposar de l’avantatge dels recursos energètics caldria aprendre a fer millor el que ja sabem fer i promoure l’emergència d’activitats més innovadores. 

El que és evident és que Catalunya només podria subsistir si fos una economia oberta a l’exterior i plenament integrada en l’escenari internacional.

Les estimacions dels avantatges i costos econòmics de la independència sovint són massa reduccionistes perquè no incorporen els efectes dinàmics propis d’un mon globalitzat. És a dir, no tenen en compte que les decisions de comerç i inversió avancen molt més ràpid que no pas els canvis institucionals. A hores d’ara, els efectes dinàmics d’una separació són difícils de predir correctament però els escenaris extremistes són improbables.

El grau actual d’interdependència econòmica entre els països més avançats és molt elevat, sobretot per l’efecte dels fluxos comercials i d’inversió exterior. Inferir quina seria la resposta de les empreses transnacionals a la independència hauria de tenir en compte que probablement el més preocupant no és el què passaria amb una Catalunya ja independent sinó el que passaria durant el procés de segregació si aquest és incert i molt conflictiu perquè la inversió vol certesa i regles del joc clares. Però pensar que les principals empreses amb seu fora del Principat abandonarien el mercat català és un absurd econòmic.

A l’hora de pensar en els recursos i els costos, cal tenir present també que un Estat català hauria d’assumir la despesa social i els serveis públics ja compromesos actualment amb els seus ciutadans, cosa que podria fer sense dificultats ja que Catalunya és contribuent net dins Espanya perquè la seva capacitat econòmica supera les seves necessitats.

També caldria tenir en compte però la conveniència de posar al dia la dotació de capital públic del país, que és molt deficitària, com també la necessitat de construir estructures d’Estat que a hores d’ara estan centralitzades al conjunt de l’Estat espanyol.

L’impacte més negatiu a curt termini probablement seria perdre els avantatges comercials d’accedir lliurement a un mercat tan ampli i rellevant com el mercat únic i perdre la protecció de l’euro davant les pressions dels mercats financers internacionals. Evidentment caldria negociar l’accés a la Unió Europea i l’eurozona i mentrestant aconseguir un tracte comercial favorable per a les nostres exportacions al mercat únic europeu, que podria ser més complicat del que sembla.

Amb moneda pròpia es recuperaria una certa autonomia de política econòmica i comercial però la gestió de la política monetària dependrà finalment de la seva credibilitat als mercats financers (això requereix temps i una gestió intel·ligent). Mentrestant caldria estar preparats per patir uns tipus interès més elevats del deute català.

El més important és la recuperació d’un cert marge per estructurar de forma diferent la política impositiva, canviar les prioritats de la despesa pública i fer una política d’oferta regulatòria de les activitats i els mercats més favorable a la competència, tot i que probablement el marge seria molt limitat. I el repte més important va més enllà de la independència: es tracta de saber crear en el futur llocs de treball de més valor afegit a una població jove cada cop més qualificada.

La sobirania és factible doncs però no és un camí senzill ni de roses com tampoc l’escenari catastrofista que alguns dibuixen.