Obsessió salarial

Un dels arguments utilitzats per les organitzacions empresarials (encoratjades per l'anterior governador del Banc d'Espanya) a l'hora de justificar la necessitat d'impulsar una profunda reforma laboral a Espanya era l'excessiu nivell salarial existent a la nostra economia, que perjudicava la nostra competitivitat. D'aquesta manera, salaris massa elevats i un endeutament excessiu afavorit pels baixos tipus d'interès explicarien que s'hagués viscut per sobre de les nostres possibilitats. Ja ens agradaria a tots haver-ho experimentat això, ja...

El nivell salarial es considerava excessiu en comparació amb l'evolució observada per la productivitat. I certament es pot demostrar que als darrers anys de boom immobiliari l'evolució observada de la productivitat a Espanya fou miserable, resultat d'un patró de creixement escassament generador de valor afegit i molt poc basat en la tecnologia i la innovació però que, a canvi, permetia incorporar molta mà d'obra, sense exigir-ne gaire qualificació. La distància entre productivitat i salaris es va fent més gran, encarint-se el preu del treball a Espanya.

Això és ben cert. Com també ho és que la crisi ha capgirat l'argument. Ja abans de la reforma laboral del govern actual, la persistència de la crisi i la política de retallades han reduït sensiblement l'evolució salarial a Espanya, fins al punt que en el primer semestre de l'any els salaris han crescut menys d'un 1%. En contrapartida, des de fa tres anys i mig, la productivitat per treballador ha experimentat un creixement frenètic, amb una taxa del 3,5% anual. Com a resultat, el preu del treball a Espanya s'ha abaratit sensiblement. Avui es paguen a Espanya 32.000 milions d'euros menys en salaris que abans de la crisi.

En aquest gràfic es pot comprovar com el cost laboral (és a dir, la comparació entre el que cobra i el que produeix cada ocupat) està disminuint a un ritme espectacular.




I si afegim, a més, que les condicions objectives de treball s'han flexibilitat notablement amb la reforma aprovada, l'argument de que el gran culpable són els salaris perd molta força, sobretot perquè encara es continua destruint ocupació a Espanya.

Però, com acostuma a passar el més important és el que no surt als gràfics. En concret, caldria fer dues consideracions:

  • Primera, que el país recupera productivitat del treball perquè amb la mateixa facilitat amb que incorpora mà d'obra quan li fa falta, l'expulsa quan el cicle econòmic canvia. De manera que la productivitat ha augmentat molt perquè milions de persones han perdut el seu lloc de treball. Mal negoci doncs. Però aquí caldria posar sobre la taula el model de creixement, la qualitat dels llocs de treballs oferts, el desajust entre els nivells de formació i les exigències empresarials, la dificultat per donar feina al jovent més preparat o la distorsió que provoca la contractació temporal.

  • Segona, que l'augment sostenible de la productivitat s'ha de sustentar  en la incorporació de nous mètodes, eines i maneres de fer i d'organitzar-se. En canvi, de cada 100 euros que empreses i administracions invertien a Espanya l'any 2007 avui només se n'inverteixen 70 i que les empreses estan destinant a activitats d'R+D 900 milions d'euros menys del que feien l'any 2008. Quants milers de llocs de treball es crearien si es recuperessin aquells nivells?

Si afegim, a més, l'impacte negatiu dels augments continuats d'impostos i taxes sobre la renda de les famílies podrem deduir fàcilment l'impacte social i les perspectives econòmiques d'una estratègia que pretén superar la crisi exclusivament mitjançant l'empobriment de gran part de la població. Potser caldrà cercar els seus fonaments en les arrels ideològiques de la desigualtat que, com les males herbes, rebroten incansablement quan ens despistem i girem l'esquena a la realitat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volcà islandès

Das Auto

Foc grec