Independence Day

Ahir Catalunya va celebrar una altra Diada històrica, amb una manifestació impressionant. Com acostuma a passar, el més important comença l'endemà. La jornada, festiva i reivindicativa, probablement té una lectura polièdrica. Però no ens la proporcionaran uns partits polítics maldestres que, a la vigília, ridículament tractaven de fer una interpretació interessada del sentit i objectius d’una manifestació que cap d’ells no havia convocat.

A peu de carrer, el crit d’independència és alliberador. Es percep el desig de ruptura amb el reguitzell constant de retrets, les falsedats i els menyspreus dels qui oculten la realitat, els que traeixen la seva paraula i no afronten els seus compromisos, els qui cerquen rèdit electoral en les calúmnies i les mesquineses polítiques, els qui venen falses promeses i confonen els interessos de país amb els seus personals, els qui sempre giren al vent que bufa, els qui governen amb prepotència, mediocritat i posat xulesc, els poderosos que no rendeixen comptes ni quan s’equivoquen, els qui s’enriqueixen amb la corrupció econòmica i política, els qui prediquen només per ells mateixos, els qui només veuen una única política possible, els qui fan pagar justos per pecadors, els qui progressen a l’escalfor del servilisme polític, els qui polititzen els tribunals dictant sentències injustes, els qui arbitren, regulen i legislen només per amics i coneguts, els qui aproven amnisties fiscals mentre incrementen tributs a tort i a dret i retallen prestacions socials, els qui no ofereixen cap futur als joves, els qui s'aprofiten dels més desvalguts, els qui sempre parlen en nom del poble i en bé de la governabilitat, els qui converteixen l’educació dels nostres fills en arma política o els qui s’eternitzen en càrrecs institucionals que ja no representen a ningú. És innegociable: ens volem separar de tots ells. I l'orgull nacional reviu perquè es percep que tenim dret a tornar a començar i il·lusiona tractar de fer-ho millor per nosaltres mateixos.

La crisi està destapant les vergonyes d’una societat espanyola desvertebrada que va perdent el seu sentit ètic a cada bugada legislativa. Tal vegada acabaran ben moixos aquells que creguin que la manifestació d’ahir és el resultat d’una febrada nacionalista temporal que remetrà quan l’economia es recuperi i la bossa torni a sonar, perquè la crisi de crèdit no és hipotecària ni de deute sobirà sinó de confiança i lideratge. Una part creixent de la societat desconfia profundament dels interessos i les capacitats dels líders polítics i socials. I el que és encara pitjor, percep la seva desorientació.

Que la voluntat expressada d’independència prengui el camí de la reconciliació o de la separació formal dependrà, possiblement, de l’encert en saber fer emergir nous lideratges a les institucions espanyoles i catalanes, més preparats, més compromesos amb la societat, menys afables amb l’status quo i menys amatents als estigmes i receptes del passat, de saber fer sorgir projectes engrescadors i integradors i de saber promoure polítiques honestes i ambicioses.

Fa un any i mig expressava al bloc el pressentiment de que ens trobaven en un moment on calia prendre decisions històriques (La cruïlla). Potser ahir es va posar una fita que indica la direcció que cal prendre. Sigui com sigui, de ben segur no serà ni de genolls ni cap enrere com es farà aquest camí.