La quimera del crèdit

Mentre el govern de l’Estat es resisteix a sol·licitar el rescat i neguiteja a cada cop més socis europeus i a uns mercats financers que li havien concedit una treva temporal, ens aplica nous augments de tributs i presenta uns pressupostos per a l’any vinent de caire encara més restrictiu que els actuals.

Aquesta mateixa setmana (abans de la publicació de les auditories a la banca) hem conegut dos informes rellevants de conjuntura econòmica. D’una banda, l’estat de les finances públiques fins al mes d’agost. De l’altra, el darrer informe econòmic del Banc d’Espanya.

Com era previsible, la situació econòmica interna empitjora a cada pas que ens endinsem en el sender d’una política econòmica tan mal dissenyada com desenfocada, ja que l’hipocentre del problema és l’endeutament privat i l'epicentre és als actius sobrevalorats del sector financer.

Si realment l’objecte principal de les decisions econòmiques és aturar el creixent endeutament de les administracions públiques, el punt de mira dels gestors econòmics està mal orientat. En els vuit primers mesos de l’any, el dèficit de l’administració central és superior en un 0,96% del PIB a l’any anterior. I si bé cal esperar que l’aplicació de l’augment de l’IVA i les devolucions de fons per les comunitats autònomes faran reconduir aquesta desviació abans de final d’any, hom pot pensar que massa soroll a la cuina per tan poca teca a taula.

El dèficit públic no es recondueix ràpidament perquè la base que graven els impostos (essencialment, l’activitat econòmica) està en franca regressió, de manera que l’atonia econòmica i la persistència de l’atur impedeixen que els augments d’impostos es transformin en millores de recaptació.

A més, les retallades s’apliquen indiscriminadament, afectant a polítiques que milloren la competitivitat o que preserven la cohesió social, de manera que els seus efectes depressius també es traslladen al conjunt de l’economia. La roda gira doncs en sentit advers.

Tampoc no és sorprenent que els constants canvis legislatius en impostos, taxes, prestacions i regulacions desorientin als actors econòmics i desmotivin unes decisions d’inversió que són crucials per a recuperar l’activitat econòmica i l’ocupació.

El resultat de tot plegat és indigne i indignant: durant el primer semestre de l’any l’economia ha caigut un 1,3% i l’atur augmentat en 420.000 persones. Hi ha més d’1.700.000 llars sense cap membre ocupat al mercat laboral.

I mentre l’economia s’enfonsa els seus problemes financers s’agreugen. Temps enrere ja vàrem comentar (Qui ha matat al crèdit?) quines eren les causes determinants de l’assedegament financer que patia l’economia espanyola. La situació actual però encara és més desesperant. A la taula següent es pot comprovar que la política d’ajustos no només fa caure les rendes, també dificulta el finançament d’empreses i famílies. Aconseguir crèdit és avui una autèntica quimera per a la major part de la nostra societat. 

Però no és l’única inquietud o fantasia inabastable. L’Estat també pateix la quimera del crèdit. En aquest cas, del crèdit de la confiança que inspira la solvència. Es retalla, ens empobrim i cada cop paguem més impostos. Tot plegat per a que els mercats financers només estiguin oberts per a l’administració, ase de tots els cops i víctima d’una política econòmicament ineficaç i socialment injusta.