Per què ha fracassat l'austeritat fiscal?

Els trimestres avancen i la política econòmica impulsada per l’eurozona des de l’esclat de la crisi del deute grec a mitjan 2010 ha dut a un atzucac d’on no es gens fàcil sortir-ne sense desdir-se i assumir un desmentiment general, tot negant la major. La confirmació oficial de que el conjunt de l’àrea ha entrat en recessió posa de manifest les limitacions d’una estratègia que estava més orientada a calmar les tensions dels mercats financers que no pas acarar la destrucció d’ocupació a tota Europa.

Amb l’establiment de calendaris i fites estrictes, orientats a la reducció del dèficit públic a les economies amb sistemes financers més contaminats per actius dubtosos i la concessió de rescats en forma crèdits als governs més afectats, per tal de que poguessin atendre les seves creixents necessitats de finançament, es tractava de generar una major confiança sobre la seva capacitat per atendre els seus deutes amb l’exterior. Parlem tant d’atendre els deutes d’uns sistemes financers amb altres que s’havien contaminat per les operacions del mercat interbancari com també de garantir que els estats fossin capaços d’afrontar els venciments del seu deute sobirà i d’aconseguir nou finançament a un cost raonable. Alhora, evidentment, la reducció del dèficit públic hauria de limitar el creixement de l’endeutament públic en aquests països. Però això difícilment seria possible sense creixement econòmic.

En el transcurs dels anys, l’eurozona ha viscut sotracs considerables, amb un intervencionisme recurrent per mitjà de la concessió de rescats i crèdits a quatre economies i sense haver impedit, tot i amb això, l’assumpció d’una quitança parcial del deute grec. I tot en mig d’una sensació recurrent d’haver-se perdut el nord i, en qualsevol cas, d’ignorar realment quin era el camí de sortida de la crisi financera.

L’estratègia, comprensible en un context d’absoluta malfiança cap als responsables polítics d’algunes economies de l’eurozona, es perverteix quan les economies amb millor equilibri fiscal i superàvit exterior decideixen empassar-se també l’amarga medicina de l’austeritat miraculosa. L’efecte conseqüent era el previsible en una eurozona que d’àrea monetària òptima en té ben poc: sense mobilitat internacional del treball ni mecanismes d’integració fiscal, quan uns països pateixen una pertorbació econòmica la seva única esperança és que l’expansió dels altres els ajudi a sortir de la recessió per la via del comerç exterior. L’opció de la devaluació, com se sap, és inviable perquè la moneda és compartida.

Però, en decidir l’Europa més austera que només s’arriba al cel per la via del dolor i la penitència i voler esdevenir exemple de sacrifici per als díscols i pecadors, han fet que la resposta a la crisi financera sigui asimètrica i que, per tant, l’ajust en costos i salaris sigui molt més dur per a uns que per als altres. I és indiferent quins eren els nivells de deute públic ara fa quatre anys o si els països que més purguen eren els que abans tenien més disciplina fiscal. El mateix purgant per a tothom.

El resultat de tot plegat és ben conegut: conversió d’un problema d’endeutament privat en un seriosa crisi de deute públic, recaiguda en la recessió econòmica, expansió de l’atur i la pobresa a tota l’àrea i explosió de les desigualtats socials a les economies més endeutades.

A l’obscurantisme econòmic, impregnat d’ideologia, cal afegir que les limitacions del remei es manifesten encara més virulentes a causa del desencert en la diagnosi. Un article recent d’Olivier Blanchard (economista en cap del Fons Monetari Internacional) i d'en Daniel Leigh demostra que les contraindicacions de la medicina eren molt més rellevants que el seu poder terapèutic. El purgant fracassa perquè les estimacions que s’havien fet sobre els seus efectes eren molt deficients. Els autors mostren com cada 1% de PIB en que es retalla el dèficit públic té un impacte negatiu proper a l’1,5% en el creixement econòmic, no pas del 0,5% com s’esperava. És a dir, el multiplicador fiscal a l’eurozona és molt més intens que no pas el que indicaven les dades amb que els nostres governants treballaven. En contextos amb tipus d’interès molt baixos, taxes d’atur elevades i nivells d’endeutament privat molt alts, l’austeritat fiscal té efectes encara més restrictius de l’habitual perquè el seu impacte sobre el consum i la inversió és demolidor. Hi ha precedents històrics que ja ens ho avisaven. És a dir, ja sabíem el que probablement passaria.

I si en retallar dèficit l’economia es contrau encara més, les bases impositives s’empobreixen. I tot i la retallada de despesa i l’augment de la pressió fiscal el dèficit no dona el seu braç a tòrcer i l’endeutament públic es dispara. Espanya tancarà el 2012 amb el doble de deute públic que l’any 2008.

La tranquil·litat als mercats de capitals ha acabat arribant però sobretot a partir del compromís fet públic pel president del Banc Central Europeu a intervenir directament en el mercat de deute públic per tal d’evitar un major creixement de les primes de risc de les economies sota vigilància de l’Eurogrup. Ha estat doncs l’anunci d’una política monetària més expansiva qui ha dut la calma a les aigües turbulentes dels mercats, més que no pas l’austeritat fiscal. Algunes veus del rovell de l’ou de l’eurozona ja deixen entreveure un progressiu (i discret) canvi d’orientació en la política econòmica que probablement serà més evident un cop passin les eleccions alemanyes del setembre.

I si tot això no sembla prou rellevant, un exemple ens pot ajudar a entendre-ho millor. Ja es públic i reconegut que la Generalitat incomplirà clarament l'objectiu de dèficit públic del 2012. Mirant endavant, la diferència existent entre el dèficit públic que l’administració central exigeix a la Generalitat per al 2013 (0,7%) i el que aquesta aspira a aconseguir via negociació (l’1,5%) és de 0,8 punts de PIB. La distància representaria doncs no només un major escanyament de la despesa social, també induiria aproximadament un 1,2% suplementari de caiguda de l’activitat econòmica, el que vindria a representar perdre un mínim de 150.000 llocs de treball addicionals a Catalunya. Després de fer un forat per a tapar-ne un altre, hora és doncs ja de treure’ns la llana del clatell.