Delícies xipriotes

La soap opera de la crisi de l’eurozona ha començat la seva sisena temporada amb nous episodis plens d’embolics. I efectivament, embolic rere embolic, el espectacle continua oferint casos d’estudi als professors d’economia internacional, que disposen d’un bon material per als seus cursos sobre què és el que NO s’ha de fer MAI dins d’una unió monetària.

Però més enllà d’investigar si encara resta algun rastre de vida econòmica intel·ligent dins de la troika, potser paga la pena esmerçar el temps en escriure les primeres impressions sorgides davant l’amenaça de confiscació d’una part dels estalvis dipositats a la banca xipriota:

1. Vivim a un món on la globalització del capital és un fet evident. Com també ho és que el principal determinant dels moviments internacionals de diner (és a dir, d’estalvi que gairebé sempre s’inverteix en actius financers) és la rendibilitat. I com que molt sovint la rendibilitat no es coneix amb total certesa en el moment de fer la inversió (perquè es tracta de títols que cotitzen als mercats de valors o bé perquè intervenen monedes diferents), les decisions es prenen en base a la rendibilitat esperada o prevista. Per tant, els estalviadors cerquen rendiment però també una seguretat que no sempre es pot garantir. Per això la confiança és vital en les decisions d’inversió. I, pel mateix motiu, quan les expectatives canvien a favor o en contra dels actius d’un determinat país, els fluxos de capital es mouen molt ràpidament d’un lloc cap un altre.

Per tant, quan les regles del joc canvien de la nit al dia o quan s’apliquen de forma diferent en funció de qui sigui el jugador assegut a taula, llavors cames ajudeu-me! I la proposta que l’eurogrup i els seus socis a la troika han fet arribar al govern xipriota és ni més ni menys que trencar el principi bàsic de garantia dels dipòsits inferiors a 100.000 euros, el darrer dic de contenció davant els episodis de pànic financer. Greu error. I ni que finalment en quedin exempts aquests dipòsits o àdhuc mai s’arribi a aplicar la mesura, el mal ja està fet perquè l’amenaça del canvi de regles s’ha convertit en creïble.

2. El pitjor de les amenaces creïbles és que no cal que mai arribin a complir-se per a que els seus efectes es deixin sentir sobre els qui les pateixen. Així, el risc de contagi és evident i no pel fet que la troika arribi a decidir res de nou sinó perquè els episodis de desconfiança general es transformen ràpidament en esdeveniments de pànic al crit de “l’últim, que pagui el compte”. I, fins i tot, encara que l’episodi de pànic no arribés mai, cal fer-se una pregunta: a igualtat de condicions entre dos actius, qui és el que aposta per un actiu que tal vegada....? De manera que la fugida de capitals de l’illa està garantida (el que agreujarà el problema bancari) i el seu contagi al sud europeu dependrà del càlcul en l’equació risc-rendibilitat esperada que facin els inversors internacionals.

Com que l’acció sapastre de la troika ha fet augmentar el valor del risc en aquesta equació, caldria oferir més garanties d’estabilitat a les inversions per mantenir el precari equilibri actual. Això no és possible, amb la fragilitat de la situació econòmica existent, declarin el que declarin els responsables polítics o econòmics.

3. Trencar l’status-quo actual és inadequat perquè tot just s’havia recuperat una certa estabilitat als mercats de deute sobirà i el capital financer retornava tímidament al sud d’Europa pel temor de perdre’s la previsible reactivació dels mercats de valors quan el calendari d’ajust fiscal es suavitzi. Ai, ai, ai Merkel que això no es fa... Quina poca vista! Si no és que les intencions són altres, és clar. Però, vist qui són els inversors internacionals a Xipre, més sembla ser la City que no pas Frankfurt la destinació preferida dels estalvis de la nova oligarquia russa en el futur (si aquest és l’origen dels grans dipòsits, tal i com molts mitjans de comunicació indiquen).

4. Es justifica que la concessió del rescat bancari de 10.000 euros s’acompanyi d’una quitança de 5.800 milions d’euros als estalviadors per la hipertròfia del sector financer local i pel presumpte blanqueig de capital que permetia el favorable sistema fiscal xipriota. Però si bé el sistema bancari de la petita illa mediterrània està sobredimensionat, també és aquest el cas, amb tota seguretat, d’Irlanda o de Luxemburg. I pel que fa a l’incompliment de normes i garanties en la lluita contra el blanqueig de diner o la rivalitat fiscal, a bones hores ens despertem! És aquesta la via per avançar cap a una major integració bancària i fiscal europea? De debò algú s’ho creu això?

5. Finalment, el que més dol en un procés d’una societat que ha d’afrontar penalitats són les asimetries. I si no és equitatiu el tracte que rep Xipre en relació a altres economies que també s’han beneficiat anteriorment d’un rescat, tampoc ho és el fet de que no tots els pecadors en paguin les conseqüències.

D’una banda, es fa difícil creure que el que ara es demana que aprovi el govern xipriota s’hagués pogut exigir abans a una economia de major dimensió a l’eurozona. L’aplicació d’aquesta mesura sobre els estalvis a la banca espanyola o italiana hagués provocat una inestabilitat sens precedents als mercats financers que hauria fet sacsejar l’euro i posar en risc la seva existència mateixa. Es fa amb Xipre precisament perquè és el que és: una economia de dimensions molt reduïdes. Es confia en que no passarà res al conjunt de l’estructura perquè el maltractat és al rengle més inferior de la piràmide. I amb una generosa injecció de liquidesa pel BCE s’amortirà el soroll de fons i qui dia passa, any empeny...

De l’altra, si bé es assenyat que paguin els errors de gestió els accionistes dels bancs, perquè havien arriscat el seu capital amb inversions en la propietat d’unes societats mal gestionades (i ho així faran perquè el valor de les accions dels banc caurà en picat), no ho és que així hagin de fer-ho també uns dipositants que no són responsables de les deficiències en la gestió. Pitjor encara, no es comprèn perquè no han de pagar amb una quitança també els prestamistes, (és a dir, els creditors d’aquests bancs), que havien decidit invertir (deixant diners) en aquestes societats. Potser la diferència és que els dipositants d’estalvi  són essencialment persones físiques mentre que els prestamistes són majoritàriament societats d’inversió col·lectiva (fons d’inversió i de pensions) de capital estranger? Ai las... Així mateix, si el col·lapse financer del país posa en dubte la seva capacitat per a retornar els deutes, caldria preguntar-se perquè no s’aprova una quitança sobre el valor del seu endeutament públic. Pot ser és perquè la major part està en mans d’inversors estrangers...?

6. I el risc de fallida? Sí, és evident que hi és, com a tota empresa o particular que gasta molt més del que ingressa i, a més, pren decisions d’inversió molt equivocades. Per evitar arribar fins aquest punt de no retorn, hi ha creats organismes de supervisió bancària que, vist el que veiem cada dia, no es pot dir que funcionin a Europa ni amb independència ni amb eficàcia.

Un cop creuat el Rubicó, però, cal actuar. Els ciutadans a peu purguem els nostres errors de gestió amb assumpcions de pèrdues i responsabilitats. Caldria confiar en que així també sigui en el cas de gestions maldestres o fraudulentes pels sectors financers. Dimissions i rendició de comptes pels gestors, reestructuracions i canvis de propietats al sistema, ajust del valor dels actius compromesos al seu preu real de mercat, assumpció de quitances per part dels deutors i menysvaloració de les accions de les entitats afectades haurien d’haver estat el pa de cada dia des de l’inici de la crisi. En la seva absència, improvisacions, apedaçaments, pressions per interessos inconfessables, asimetries de tracte, clixés que retornen i efectes de risc moral per tot arreu.

En sentirem a parlar d’aquest rescat i del que vindrà al darrere. N’hi ha per molts dies. No hauríem d’oblidar que l’arquitectura de la política de resposta a la crisi del sistema financer a tota l’eurozona tenia deficiències d’estructura importants però es sustentava en dos fonaments bàsics: una política monetària acomodatícia del Banc Central Europeu, per proporcionar liquiditat al sistema quan faci falta, i una garantia ferma dels dipòsits bancaris, per evitar episodis de contagi i pànic.

Més que no pas ouzo o metaxa, el que es destil·la cada cop més a les riberes orientals del Mare Nostrum és una indignació que ens fa mirar més cap al passat d’una Europa en conflicte permanent que al futur d’una Europa més unida. Manca sentit estratègic al continent. Una idea compartida val molt més que una moneda comuna.