Is it the economy again, stupid?
La victòria de Bill Clinton enfront de George Bush l’any 1992 va estar caricaturitzada per l’expressió “It’s the economy, stupid!” que els demòcrates utilitzaven irònicament per a criticar mordaçment la deficient gestió econòmica desenvolupada pel president republicà que volia ser reelegit després del seu primer mandat.
La situació econòmica actual als Estats Units continua sent complexa, quatre després d’haver esclatat la crisi de les subprimes. L’impacte més durador de la crisi financera el podem trobar al mercat de treball, amb una xifra de gairebé 13 milions de persones que cerquen feina, el que representa una taxa d’atur del 8,3%.
La popularitat del president Obama ha anat descendent a mesura que els efectes de la crisi perduraven en el temps però en les darreres setmanes apareixen indicis de que la situació econòmica està millorant, tant pel que fa als nivells confiança dels consumidors, de producció i comandes de les empreses com també a la creació de nous llocs de treball. Els vents semblarien bufar doncs de popa per al president demòcrata si no fos per un parell d’elements que probablement afectaran aquesta capacitat de recuperació.
- D’una banda, els efectes de les polítiques de consolidació fiscal adoptades per les principals economies europees i que estan conduint la zona euro cap una nova recessió. Si bé l’economia nord-americana no és molt exportadora (donada la dimensió del seu mercat intern) això no vol dir que no quedi afectada per l’estancament del mercat europeu o d’altres mercats (com els asiàtics) que també són exportadors a Europa i en créixer més lentament tampoc podran impulsar la demanda d’importacions nord-americanes. És a dir, el comerç exterior actua com a mecanisme de transmissió internacional: Europa és ara la que està exportant recessió. Per aquest motiu, els representants del govern de Washington a la mínima ocasió reclamen als seus col·legues europeus que deixin l’obsessió pel dèficit públic i tractin d’aplicar polítiques que promoguin un major creixement.
És precisament el creixement econòmic dels Estats Units, moderat però creixement al capdavall, el que li permet guanyar temps per a tractar reequilibrar els seus comptes públics i ignorar els efectes aparentment negatius de la rebaixa històrica de ràting del seu deute per part de l’agència Standard & Poor’s qui, per cert, vist el poc cas que se li ha fet no descartem que pugui tornar a la càrrega ben aviat...
- De l’altra, l’evolució de la qualitat del seu mercat de treball. Les grans xifres macroeconòmiques evolucionen lentament però en la bona direcció però la percepció de que la crisi s’està superant està lluny de ser acceptada per gran part de la població dels Estats Units. En un article recent, Catherine Rampell il·lustra algunes de les raons d’aquest descontetament.
La intensitat de la crisi subprime en el mercat de treball no tenia precedents similars en els darrers cinquanta anys, de manera que la pèrdua d’ocupació observada va tenir una intensitat desconeguda. Les particularitats de la crisi, amb la desestructuració dels mercats financers i l’explosió dels deutes públics i privats va afectar la capacitat de resposta de les polítiques econòmiques i, de fet, es pot dir que no és fins a després de tres anys de l’esclat dels problemes financers que el mercat de treball hagi començat a reactivar-se. Avui se situa però encara lluny del punt d’inici de la crisi i és molt improbable que hi estigui en el moment de les eleccions. Significativament, encara no s’han recuperat ni el 40% dels llocs de treball destruïts.
Més preocupant encara és l’empitjorament en les condicions de treball, amb l’agreujament de les diferències en salarials i en les rendes disponibles familiars (pel fracàs en la reforma fiscal proposada pel govern), l’alt nivell d’endeutament de moltes famílies, l’extensió del treball precari i temporal i la pèrdua de població activa, desanimada per les poques possibilitats de trobar feina. D’aquesta manera, probablement la situació econòmica de la classe mitjana als Estats Units tindrà a veure amb el resultat final de les eleccions en decidir a qui diposita la confiança per a revertir la seva situació.
Finalment, també adjunto un article de l’inefable Krugman valorant irònicament els mèrits del candidat republicà que sembla estar millor situat en la cursa de la nominació (Mitt Romney) com a suposat empresari d’èxit.
Tornarem a sentir l’eslògan? I qui se l’acabarà apropiant?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada