Rigor Mortis (IV): l’ajust incoherent

Una de les poques virtuts que es va associar a la crisi fou que, per precaució, les famílies havien augmentat sensiblement el seu nivell d’estalvi. Efectivament, l’any 2009 l’estalvi familiar va augmentar gairebé un 40% en relació a l’any anterior.

La persistència de la crisi i l’aplicació de polítiques restrictives però està fent que l’estalvi familiar estigui fent un camí descendent i de pendent pronunciada. En els dos darrers anys, la capacitat d’estalvi familiar s’ha reduït en gairebé 50.000 milions d’euros. Quins en són els motius principals? D’una banda, l’augment de taxes i impostos, les disminucions salarials i la retallada de prestacions socials estan afectant negativament l’evolució de la renda disponible de les famílies. De l’altra, l’expansió de l’atur i l’absència d’estratègies de creixement econòmic fan que cada cop més famílies se situen al llindar de pobresa i, per tant, amb possibilitats molt minses d’estalvi.

La inconsistència de tot plegat és que si observem quina és la destinació de l’estalvi familiar en el conjunt de l’estat a finals de 2011 podrem comprovar com pràcticament la seva totalitat es destina a pagar amortitzacions de crèdits. És a dir, a afrontar la quota anual corresponent als crèdits pendents de retorn. La capacitat d’estalviar i invertir de moltes famílies està esdevenint ara com ara un objectiu utòpic, de manera que els ajustos inacabables no fan més que agreujar la necessitat de les famílies d’obtenir més crèdit.

En aquest gràfic podrem observar quina és l’evolució estalvi de que disposen les famílies, un cop es descompta el que paguen per amortitzacions dels seus crèdits. Tenint en compte, a més, que un altre 10% de la renda familiar disponible es destina al pagament dels interessos d’aquests crèdits, es pot intuir que la situació esdevé crítica.


En el passat, situacions similars varen donar lloc a una explosió d’endeutament. Entre 2004 i 2008 (anys en els quals el nivell d’estalvi tot just permetia pagar les amortitzacions) l’endeutament de les famílies va augmentar un 70% (370.000 milions d’euros), un dels principals motius de l’estat crític actual. En canvi, la crisi ha fet que, entre 2007 i 2011, s’hagi volatilitzat una quarta part de la riquesa financera de les famílies en el conjunt de l’Estat, és a dir, gairebé 250.000 milions d’euros. En mitjana, cada persona ha perdut, de moment, 5.300 euros del seu patrimoni financer. Si hi afegim la pèrdua de valor dels seus immobles, el patrimoni de moltes famílies està en clara regressió.

L’austeritat ens està fent tornar doncs a la situació prèvia a la crisi, quan la capacitat d’estalvi era insuficient per a pagar els deutes, de manera que les famílies es veien abocades a utilitzar els seus estalvis acumulats en el temps o bé a demanar nous crèdits.

Ara, amb l’aixeta del crèdit tancada, una de les incoherències de les polítiques aplicades és que condemna moltes famílies a cercar la xarxa de seguretat familiar, viure dels seus estalvis, vendre propietats per pagar deutes i/o cercar ingressos en activitats laborals irregulars. I no és cap enrere com es fa camí...

Com es finança doncs el dèficit públic si les famílies perden capacitat d’estalvi? Per via de l’expansió monetària. És a dir, en un primer moment el Banc Central Europeu comprava directament deute públic dels països més endeutats. Ara, injecta liquidesa als bancs privats (amb uns crèdits a tipus d’interès molt baix) per a que aquests disposin de recursos amb els que adquireixen deute de les administracions (que paguen un interès més elevat). El flux de crèdit funciona doncs només per a l’Estat i per via d’una monetització que (ni que sigui temporal) és incompatible amb la finalitat principal del Banc Central Europeu, que és l’estabilitat monetària. Evidentment, els polítics alemanys s’escandalitzen i amenacen amb tallar aquest finançament.

Mentre això passa, famílies i empreses patim problemes de finançament i se’ns amenaça a diari amb més penalitats. Molts economistes sabem que les expectatives (i la confiança) són fonamentals per al bon funcionament de l’economia. Els anuncis constants de noves retallades i d’ajustos més durs no ajuden a canviar la percepció de la situació econòmica ni estimulen unes inversions que són indispensables per a la recuperació. Com deia aquell: un poquito de alegría, por favor!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Volcà islandès

Das Auto

Foc grec